El
22 de Juliol de 1969, davant les corts franquistes, un lladre li va dir a un
altre: tu seràs rei!
I
aquest, “jurant” els principis nacionals del “movimiento”, va pensar: serè
garant d’aquest projecte democràtic pactat
que esdevindrà monarquia parlamentaria, amb una Constitució que no juraré. Seré
la corda que perpetuarà l’Espanya immortal: faré un nus per cada pare de la
Constitució i així deixar “todo bien atado”. Jo
seré el rei i la llei! Així seré jo, així serà el meu poble!
Aquell
model d’estat que cap ciutadà va poder elegir ha arribat fins hui. Amb uns
polítics generalment elegits per elits econòmiques, la ciutadania sols te opció
de votar una llista tancada i proposada per aquest grup reduït però retribuït. El poble no
te dret a elegir cap candidat de manera individual i oberta, tampoc te cap
poder per foragitar-lo si resulta corrupte. No hi ha separació de poders, cap
poder vigila un altre sinó tot el contrari, la família política disposa els jutges
al seu interès, cadascun en numero i color parlamentari pertinent. Un rei
impune no responsable dels seus actes. Milers de polítics aforats. Una Constitució
que no acompleix els seus articles: “Todos los poderes del estado emanan del
pueblo”; “Todos somos iguales ante la ley”; “Derecho al trabajo y la vivienda
digna”, etc., etc.
Així,
tenim un estat amb milers de víctimes de la dictadura desapareguts sense rebre
reparació (el segon del món després de Cambodja); on tanquen a la presó
cantants i artistes (el primer del món després d’Iran i Turquia); empresonen
polítics que fiquen urnes per votar (patint condemnes més severes que alguns
violadors i criminals); que envia policia a fuetejar persones decents i
innocents; que cobreix la infàmia de centenars de corruptes amb toga de
magistrat... però, què importa la infàmia si estan salvats els diners?
Un
estat on els seus polítics es pugen el sou quan els dona la gana, s’habiliten
la compatibilitat de funcions i s’asseguren la jubilació en pocs anys de funció
política; on hi ha 11 milions de pobres mentre els pocs milionaris segueixen
fent-se més rics; on la mentida i l’oprobi cap a la seua ciutadania ha estat
present des dels primers comicis a través d’uns programes electorals que mai no
han acomplit amb la seua paraula, sense cap responsabilitat política ni
punible; on s’han dilapidat milers de milions d’euros públics en
infraestructures que no serveixen per res sense cap responsabilitat política ni
punible; on cada any passa factura la corrupció política amb un cost d’uns
80.000 milions d’euros, etc., etc.
I
així va tot, educació, sanitat, economia... 1´311 bilions d’euros de deute públic,
117’08% del PIB, de moment, amb un atur juvenil de més del 40% (el més alt de
la UE), de moment.
L’ex-rei
a Abu Dhabi, on regeix una de les dictadures més ferotges del món, allà està
festejant els milers de milions d’euros comissionistes i “Donjuanistes” mentre
setanta “personalitats” (expresident del govern, ambaixadors, ministres, Alfonso
Guerra; Martín Villa, el dels successos de Vitoria; Paco Vázquez, etc.)
redacten un manifest de suport a l’emèrit glorificant la seua regència i
justificant llur regularització amb hisenda per evitar el delicte fiscal de les
targetes de crèdit amb fons opacs i demés excessos execrables. El
fill de l’ex-rei no obri la boca, ni tan sols per condemnar uns seus militars
que volien afusellar 26 milions d’espanyols
.
Efectivament,
a “Españistán del Caudillo” hi ha democràcia, a Espanya no.
Moltes
vegades ho he dit: la política i els polítics han esgotat la seua credibilitat,
el poble ha perdut tot el seu poder. Els
partits polítcs, en l’actual context capitalista-tecnològic global, són estèrils,
el mateix que les monarquies són anacròniques. Les
grans corporacions són forces supranacionals que mantenen un sistema corrupte
amb superàvit de lleis (els estats més corruptes són els que més lleis tenen)
on les persones no són més que objectes d’explotació i de negoci el mateix que
la naturalesa i el medi.
L’única
manera que els pobles “rescaten” la democràcia, els drets de la diversitat, la
llibertat, sobirania i respecte mutu entre cultures, és canviant radicalment la
forma de vorer i entendre el món: antropocentrisme per eco-centrisme, ecosofia.
Cal
forçar una metamorfosi social, cultural, econòmica i política que conduïsca, no
a “reformar” el sistema sinó enderrocar-lo i començar de nou. A les eleccions cal votar en blanc o no
votar: sols d’aquesta manera el poble podrà recuperar tot el seu poder.
