dissabte, 20 de febrer de 2021

QUALIS REX, TALIS GREX

 


                         

El 22 de Juliol de 1969, davant les corts franquistes, un lladre li va dir a un altre: tu seràs rei!

 I aquest, “jurant” els principis nacionals del “movimiento”, va pensar: serè garant d’aquest  projecte democràtic pactat que esdevindrà monarquia parlamentaria, amb una Constitució que no juraré. Seré la corda que perpetuarà l’Espanya immortal: faré un nus per cada pare de la Constitució i així deixar “todo bien atado”. Jo seré el rei i la llei! Així seré jo, així serà el meu poble!

 Aquell model d’estat que cap ciutadà va poder elegir ha arribat fins hui. Amb uns polítics generalment elegits per elits econòmiques, la ciutadania sols te opció de votar una llista tancada i proposada per  aquest grup reduït però retribuït. El poble no te dret a elegir cap candidat de manera individual i oberta, tampoc te cap poder per foragitar-lo si resulta corrupte. No hi ha separació de poders, cap poder vigila un altre sinó tot el contrari, la família política disposa els jutges al seu interès, cadascun en numero i color parlamentari pertinent. Un rei impune no responsable dels seus actes. Milers de polítics aforats. Una Constitució que no acompleix els seus articles: “Todos los poderes del estado emanan del pueblo”; “Todos somos iguales ante la ley”; “Derecho al trabajo y la vivienda digna”, etc., etc.

 Així, tenim un estat amb milers de víctimes de la dictadura desapareguts sense rebre reparació (el segon del món després de Cambodja); on tanquen a la presó cantants i artistes (el primer del món després d’Iran i Turquia); empresonen polítics que fiquen urnes per votar (patint condemnes més severes que alguns violadors i criminals); que envia policia a fuetejar persones decents i innocents; que cobreix la infàmia de centenars de corruptes amb toga de magistrat... però, què importa la infàmia si estan salvats els diners?

 Un estat on els seus polítics es pugen el sou quan els dona la gana, s’habiliten la compatibilitat de funcions i s’asseguren la jubilació en pocs anys de funció política; on hi ha 11 milions de pobres mentre els pocs milionaris segueixen fent-se més rics; on la mentida i l’oprobi cap a la seua ciutadania ha estat present des dels primers comicis a través d’uns programes electorals que mai no han acomplit amb la seua paraula, sense cap responsabilitat política ni punible; on s’han dilapidat milers de milions d’euros públics en infraestructures que no serveixen per res sense cap responsabilitat política ni punible; on cada any passa factura la corrupció política amb un cost d’uns 80.000 milions d’euros, etc., etc. 

 I així va tot, educació, sanitat, economia... 1´311 bilions d’euros de deute públic, 117’08% del PIB, de moment, amb un atur juvenil de més del 40% (el més alt de la UE), de moment.

 L’ex-rei a Abu Dhabi, on regeix una de les dictadures més ferotges del món, allà està festejant els milers de milions d’euros comissionistes i “Donjuanistes” mentre setanta “personalitats” (expresident del govern, ambaixadors, ministres, Alfonso Guerra; Martín Villa, el dels successos de Vitoria; Paco Vázquez, etc.) redacten un manifest de suport a l’emèrit glorificant la seua regència i justificant llur regularització amb hisenda per evitar el delicte fiscal de les targetes de crèdit amb fons opacs i demés excessos execrables. El fill de l’ex-rei no obri la boca, ni tan sols per condemnar uns seus militars que volien afusellar  26 milions d’espanyols .

Efectivament, a “Españistán del Caudillo” hi ha democràcia, a Espanya no.

 Moltes vegades ho he dit: la política i els polítics han esgotat la seua credibilitat, el poble ha perdut tot el seu poder. Els partits polítcs, en l’actual context capitalista-tecnològic global, són estèrils, el mateix que les monarquies són anacròniques. Les grans corporacions són forces supranacionals que mantenen un sistema corrupte amb superàvit de lleis (els estats més corruptes són els que més lleis tenen) on les persones no són més que objectes d’explotació i de negoci el mateix que la naturalesa i el medi.

L’única manera que els pobles “rescaten” la democràcia, els drets de la diversitat, la llibertat, sobirania i respecte mutu entre cultures, és canviant radicalment la forma de vorer i entendre el món: antropocentrisme per eco-centrisme, ecosofia.

 Cal forçar una metamorfosi social, cultural, econòmica i política que conduïsca, no a “reformar” el sistema sinó enderrocar-lo i començar de nou.  A les eleccions cal votar en blanc o no votar: sols d’aquesta manera el poble podrà recuperar tot el seu poder.

 

 

 

 

 

Cap comentari: