divendres, 16 d’abril del 2021

EM DIUEN BOIG



He vist eixir el sol, un altre dia,

aquí, allunyat de tot... de tots.

Entre els pins un vent em parlava

bellugant ses branques violentament,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


Un pit-roig trinava insistentment

a dalt d’un marge

mentre el cant de la tórtora

repetia el mateix so,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


De sobte, el solitari núvol

dibuixà estranyes formes

que amb el relleu de les muntanyes

esdevingué imatge enigmàtica,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


De les entranyes del turó

un fil d’aigua poruga

queia a la bassa, aquí baix,

a la font de les pedres,

aquell ínfim vessar

va finar davant meua...

també la seua pau i relax,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


Temps era temps,

l’ésser era temps

i el seu ritme, vida...

la mare terra nostre cos.


Temps era temps,

les criatures parlaven

i preníem consciència

als llocs sagrats...

ritus perduts que perdurem amb mi.


Si, estic connectat amb la totalitat,

fet desconcertant per la resta del món...

per això em diuen boig.


Encara sé habitar la mare terra

com part integrant de l’ecosistema,

conec els secrets del fullam,

de les flors i els colors,

i m'abrace a l’arbre per sentir l’amor.

Acompanye els aus amb el meu esperit

i viatge amb els núvols darrere del vent.

Fonent-me amb l’oceà em trobe de vegades,

i en aquell abisme soc part i soc tot.

La meua ment és enlloc.

Soc entorn, soc naturalesa, soc Univers...

per això em diuen boig.


Llegeixo els senyals dels temps

i pregue per la gent que estime

tots els dies de la meua vida.


Perquè l’espera del que vindrà

no és esperança.

I ja és aquí.

Heu obert la porta

a la bèstia de bèsties.


No haveu sigut capaços de vore

més enllà dels vostres ulls,

ni escoltar ni entendre

més enllà dels vostres oïts,

de les vostres ments.


L’anunci de l'opulència,

del patrimoni, del diner,

de la tecnologia de consum,

d’eixos desitjos concupiscents

que bombardegen constantment

els vostres humanals caps...

així són enganyats

els vostres sentits.


La bèstia de bèsties

devora el món

per enriquir-se,

l’empudega, l’exhaureix,

per obtenir més poder,

més domini, més control.


Disfressat de bonhomia

us parla d’ecologisme,

de justícia i d’igualtat,

i us imposa les noves mesures,

la nova normalitat,

el nou ordre,

doncs vosaltres, a la fi,

sou responsables

de tant extermini i contaminació.

Massa masses, massa comensals,

així us parla el pervers...

i així assentiu

consumint a desdir.



I com borregos

entreu a les tanques

preparades per fer la tria.


Molts sereu esclavitzats filantròpicament

baix l’aplaudiment d’aquelles mesures,

pobres de solemnitat

amargats amb sous miserables

adoraran el nou Messies global,

sense cultures ni religions,

ni llengües ni diversitat,

així serà la unicitat universal

d’un món deshumanitzat.


I jo, aquí, allunyat de tot, de tots,

seré testimoni de la mort

d’un esperit humà

sucumbit per la indecent indiferència

davant la sublimitat de la vida

durant tants anys, tants,

que no li ha sigut menester

enderrocar cap porta

ni encetar cap guerra

a la bèstia de bèsties.


Les meues llàgrimes parlen

i sols uns pocs bojos com jo

saben entendre.


Sí, sabem que som on som,

aïllats, sobrevivents temporals

fins que la bèstia de bèsties

ens localitze.


Quan la foscor

eixirà dels seus quarters

armada d’odi i maldat,

nosaltres, els folls,

morirem dempeus abraçats als arbres

mentre l’exèrcit de la llum

vingut de l’etern, per fi,

farà justícia.


I el nou dia serà.