He vist eixir el sol, un altre dia,
aquí, allunyat de tot... de tots.
Entre els pins un vent em parlava
bellugant ses branques violentament,
i jo, a qui em diuen boig,
tot entenia.
Un pit-roig trinava insistentment
a dalt d’un marge
mentre el cant de la tórtora
repetia el mateix so,
i jo, a qui em diuen boig,
tot entenia.
De sobte, el solitari núvol
dibuixà estranyes formes
que amb el relleu de les muntanyes
esdevingué imatge enigmàtica,
i jo, a qui em diuen boig,
tot entenia.
De les entranyes del turó
un fil d’aigua poruga
queia a la bassa, aquí baix,
a la font de les pedres,
aquell ínfim vessar
va finar davant meua...
també la seua pau i relax,
i jo, a qui em diuen boig,
tot entenia.
Temps era temps,
l’ésser era temps
i el seu ritme, vida...
la mare terra nostre cos.
Temps era temps,
les criatures parlaven
i preníem consciència
als llocs sagrats...
ritus perduts que perdurem amb mi.
Si, estic connectat amb la totalitat,
fet desconcertant per la resta del món...
per això em diuen boig.
Encara sé habitar la mare terra
com part integrant de l’ecosistema,
conec els secrets del fullam,
de les flors i els colors,
i m'abrace a l’arbre per sentir l’amor.
Acompanye els aus amb el meu esperit
i viatge amb els núvols darrere del vent.
Fonent-me amb l’oceà em trobe de vegades,
i en aquell abisme soc part i soc tot.
La meua ment és enlloc.
Soc entorn, soc naturalesa, soc Univers...
per això em diuen boig.
Llegeixo els senyals dels temps
i pregue per la gent que estime
tots els dies de la meua vida.
Perquè l’espera del que vindrà
no és esperança.
I ja és aquí.
Heu obert la porta
a la bèstia de bèsties.
No haveu sigut capaços de vore
més enllà dels vostres ulls,
ni escoltar ni entendre
més enllà dels vostres oïts,
de les vostres ments.
L’anunci de l'opulència,
del patrimoni, del diner,
de la tecnologia de consum,
d’eixos desitjos concupiscents
que bombardegen constantment
els vostres humanals caps...
així són enganyats
els vostres sentits.
La bèstia de bèsties
devora el món
per enriquir-se,
l’empudega, l’exhaureix,
per obtenir més poder,
més domini, més control.
Disfressat de bonhomia
us parla d’ecologisme,
de justícia i d’igualtat,
i us imposa les noves mesures,
la nova normalitat,
el nou ordre,
doncs vosaltres, a la fi,
sou responsables
de tant extermini i contaminació.
Massa masses, massa comensals,
així us parla el pervers...
i així assentiu
consumint a desdir.
I com borregos
entreu a les tanques
preparades per fer la tria.
Molts sereu esclavitzats filantròpicament
baix l’aplaudiment d’aquelles mesures,
pobres de solemnitat
amargats amb sous miserables
adoraran el nou Messies global,
sense cultures ni religions,
ni llengües ni diversitat,
així serà la unicitat universal
d’un món deshumanitzat.
I jo, aquí, allunyat de tot, de tots,
seré testimoni de la mort
d’un esperit humà
sucumbit per la indecent indiferència
davant la sublimitat de la vida
durant tants anys, tants,
que no li ha sigut menester
enderrocar cap porta
ni encetar cap guerra
a la bèstia de bèsties.
Les meues llàgrimes parlen
i sols uns pocs bojos com jo
saben entendre.
Sí, sabem que som on som,
aïllats, sobrevivents temporals
fins que la bèstia de bèsties
ens localitze.
Quan la foscor
eixirà dels seus quarters
armada d’odi i maldat,
nosaltres, els folls,
morirem dempeus abraçats als arbres
mentre l’exèrcit de la llum
vingut de l’etern, per fi,
farà justícia.
I el nou dia serà.
