El sentiment d’un primer amor
mai no arribat
per absurdes actituds,
queda tancat
a la dolça presó del cor.
Els anys passen i passen
sense advertir la gran força
acumulada que,
com erupció de volcà,
és llançada a la vista
d’aquella flor
sempre jove del record,
que vol estimar
i cuidar tots els dies
de la seua vida...
Sense advertir
quedar en evidència, despullat,
al seu davant...
Sense advertir
que potser ja és tard
per tot això.
Més val deixar d’anar
per aquell jardí
i tornar a la presó del cor...
I viure morint cada batec,
cada instant de l’ànima
on és a resguard
la seua imatge.
