dilluns, 11 d’octubre del 2021

L’AVI DE LA NIT

 



Seia totes les nits

al banquet de pedra,

baix el galà de nit.

Jo l'observava

des de la meua finestra.

Una bombeta de 25W

donava penombra

a aquell carrer

de terra i de pedres,

front l’estació d’Alacant.


Dos punts de llum verda,

minúsculs però cridaners,

m’indicaven el ras de terra,

i a prop seu,

com restes de tronc

d’arbre mort,

s’intuïen els seus peus.


Finals de Juliol,

grills i lluernes,

un cel farcit d’estrelles

feia d’aquell lloc

l’escenari d’allò que,

hui, cinquanta anys després,

he comprés.


Amb la mà al gaiato,

es passava més d’una hora

mirant el cel,

dia rere dia

durant aquelles nits d’estiu.


Amb la lluna plena,

de tant en tant,

un xicotet reflex

al voltant del seu rostre

brillava fugaçment,

misteri inquietant

d’aquell meu enteniment infantil...

aquella innocent mirada

mai hagués pogut sospitar

que estava plorant.


Immers en aquell record

camine cap el port i,

com apareix la font

al punt de morir de set,

davant meu un vell veí (nonagenari)

d’aquell carrer que ja no hi és,

ni les llars, ni la floresta, ni l’arbreda,

ni els seus petits éssers vius...

sols la memòria ho vivifica.


Al desig durant tants anys

de saber sobre aquell iaio,

hui les paraules d’aquest encontre

dicten l’argument final

a aquella escena d’infantesa.


Sebastià havia sigut jove,

com tots,

i havia estimat molt,

com quasi tots.


La guerra, maleïda guerra,

arrossegà sobre les pedres

la seua joventut.

Enamorat de la Maria

anà cap el front,

el pare i la mare,

la casa i la terra,

el foc i la trinxera ,

el fred i la mort...

esgotat de cos i del pensar,

acabà la guerra boja.


Ja res seria igual,

l’estimada, esposada

amb un senyoret del règim,

el pare occit junt la bomba

que destruí la llar,

la mare marginada

per pobra i per roja...


Llaurant, pintant, obrant,

Sebastià es guanyava la vida com podia

al servei dels senyorets,

mentre aquests alternaven

celebracions, església i putes, religiosament.

Maria, envellida, deprimida, maltractada

i obligadament submisa,

com dictaven aquells temps

contra el quals lluità aquell iaio.


Hui no es veuen les estrelles

des d’aquest lloc on seia,

un cel contaminat de llum

no et deixa cap opció,

ni cap arbre ni cap grill

sobreviu a aquest asfalt.


Però, ara mateix!

Tanque els ull i recorde,

em venen unes paraules...


"Vestigis d’un foc que va cremar

amb el fruir de les flors

i el desig dels seus colors,

en aquella primavera usurpada.

Aquelles estrelles... espurnes d'amor,

força oculta que li treia les llàgrimes...


Sí, com fullam solitari,

groc i esmorteït,

el vent se’l va emportar

d’aquell indret, per sempre.

Ell, Sebastià,

fou vestigi d’un foc que va cremar...

sols un instant."