Voldria, amb els ull tancats,
enlairar la meua mà
per agafar aquells temps
allunyats de decadència,
quan el fruir de nostres cossos
anunciaven la plenitud del desig
de la primera vegada,
més enllà de la innocència
que ja havíem deixa't,
no del tot...
Quan el llustre
dels nostres rostres
envejava els dies
límpids i assolellats...
Tu i jo érem alló
que hui sols el record
reconeix i fa present
en aquest estadi sense temps,
ara mateix!
Sí, els dies s'acosten
inexorables cap al crepuscle
decrèpit dels cossos,
i la vida ens reclama
el nostre últim bagatge
abans del traspàs...
I no li fem cas, però,
tant se val,
no hi haurà una nova innocència.
Aquí sóc, amb la mà alçada,
i no puc recuperar aquells dies
per molt que impetre.
Aquí sóc, clos d'ulls,
submergit en la memòria,
mirant aquesta película
que l'esperit s'emportarà...
L'amor, aquest últim bagatge
que ompli l'ànima
cap a l'etern immortal.
