El sol se’n va, es fa tard,
els dies de tempesta, pel ponent,
no els hi tindré en compte.
En mi queda la seua llum
i l’esclat de les flors d’arrel
baix aquest cel d’esperança
dipositat en mi.
La terra davant meua
i l’empenta de les seues petjades
recorden el meu deure,
el llom jove llaurarà
pel demà dels esclats,
fins el final d’un altre dia.
Com una roda,
he anat passant,
a poc a poc,
la seua circumferència,
i ja es fa tard...
El sol se’n va,
dirà la nova llavor,
i espere que els núvols de ponent
tampoc els tinga en compte...
bona senyal, doncs.
I que les meues empentes
siguen el seu far...
bona senyal, doncs.
I que un cel d’esperança
haja estat perenne i llest
per abraçar l’esclat perpetu
de tots els arrels en flor,
perquè no marciten mai,
perquè sempre siguen joves,
perquè sempre siguen vius.
El sol se’n va, companys,
i ja es fa tard,
no deixem que demà
ens abrase un ponent
que tot vol cremar,
que tot vol matar...
que la nova saba
continue llaurant
els nostres dies, amb dignitat,
no abandonem nostre deure!
Perquè cultura ve de la terra,
arrelant, anem fent poble,
arrelant, anem fent país.
