Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!
L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.
Hi ha malalties socials que no tenen remei, per això no val la pena perdre el temps inútilment amb gent que res li diuen aquests raonaments, i en són molts en aquesta societat. El mateix que la llavor sols germina quan la terra és fèrtil, també dignes paraules han de penetrar en l’ànima d’un ésser íntegre i sensat, d’altra manera res no podrà nàixer, ni créixer ni donar el seu fruit.
Però, la casa està bruta, sembla un corral on no hi ha un pam net, el desordre és majúscul: restes de menjar per aquí, taques d’oli i de beguda per allà, pols per tot lloc, roba rebolicada damunt mobles i cadires... l’olor és insofrible, tanmateix, el propietari no se n’adona, ho veu normal.
Sols qui arriba de fora i entra en aquell desori és conscient que qui l’habita te un problema, i greu.
Així també, hi ha individus que no admeten comportaments que van més enllà de la seua ideologia o pensament social, moral, ètic i cultural, subjectes que rebutgen la raó en la diversitat. El problema ve quan aquests empudegadors del sistema es converteixen en líders polítics i la seua paraula esdevé opinió de molts. Aleshores la pudor es socialitza i el miasma enverina i vol matar tot allò que te dret a viure i conviure amb exactament les mateixes llibertats i drets que la vida ofereix a tot ésser, inclosos aquests bruts... sí, per a més inri, aquesta gent ve a unir-se a la riata (un poc més tolerant) de polítics contemporanis, eixos que són el software del sistema de lobbies i corporacions multinacionals. Malauradament, la casa de tots ja és un femer.
Creure en les promeses d’aquests «polítics a l'ús», transigir amb paraules llançades exclusivament per activar l’impuls en persones que es deixen portar per elles, és una imprudència (l’ignorant no sap que ho és), com imprudent és qui va cada quatre anys a votar-los, ho dic perquè, en aquest segle XXI, els partits polítics ja són estaments anacrònics per a eixa porció de societat íntegra que veu el món a través dels ulls d’una gran part d’humanitat que viu amb menys d’un dòlar diari i que ja no pot creure en cap promesa més, ni esperar cap esperança (les ONG en són testimoni del gran fracàs del sistema polític).
La situació és molt greu, però la gran massa ni ho veu, ni ho vol vore ni els ho deixen vore. No ho veu a causa dels valors culturals d’aquests darrers anys, no ho vol vore pel seu egoisme i no ho deixen vore pels afanys de domini global d’uns pocs. Poder, astúcia i perversitat fan possible aquest escenari. Sols la persona que viu allunyada i respira un aire pur se’n adona d’aquest moment tan perillós com transcendental.
Els recursos del planeta ja han trepitjat la línia roja, s’han exterminat milers d’espècies i centenars de cultures. Però els mitjans de comunicació canalles no transmeten aquestes realitats, cóm esperar el contrari si fins el poble més petit és víctima dels interessos dels opulents a través d’aquestes eines d’informació corresponsables de la sort que corre el món? Més del 80% dels grans mitjans del món estan en mans d’uns pocs, així, el mateix que hi ha empreses que blanquegen diners provinents d’actes delictius, també aquests mass-media «blanquegen» actuacions que atempten contra el medi ambient, la naturalesa i les cultures originaries, bé silenciant-les o, d’altra banda, llançant anuncis milionaris on el «verd», l’ecològic, el bio, la sostenibilitat, el reciclatge i el respecte al medi en són pedres angulars de tots els seus projectes i de tots els seus productes. Sols el dimoni és capaç d’aquest engany tan ben portat a terme.
No ens assabentarem dels assassinats diaris d’activistes mediambientals; ni de la contaminació real de mineres, elèctriques o petrolieres; ni de la geoenginyeria per modificar el clima; ni dels incendis que ara mateix assolen quasi mig món; ni dels efectes de míssils, armament nuclear i electromagnètic o biològic al medi; ni tampoc de la tecnologia quàntica a l’àmbit militar i robòtic; ni de les intencions que tenen amb la nova fusió nuclear «neta», ni tampoc dels assumptes bruts amb els quals els estats dits democràtics intenten mantenir una posició de domini... no en sabem res de res, i si de cas ens assabentem d’alguna cosa, és per la valentia de periodistes dignes que acaben demonitzats, empresonats o assassinats. En som testimonis, ara mateix.
Quin demà podem esperar? No vaig a continuar, aquí vull acabar aquest escrit, benaurat qui sàpiga vore el senyal dels temps.
