divendres, 14 de gener del 2022

I.A.


La degradació de la naturalesa és reflex de nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...


Ja parlen les llàgrimes del filòsof,

les seues paraules fa temps

expiraren en càtedres d’indiferència

als parlaments del món.

Però, des d’aleshores,

un vent insistent no amaina:

enlairades, han estat penetrades

als indrets profunds

de l’enteniment humà...

allí han trobat

el seu destí fatal.

Coneixement i consciència,

saviesa i humanitat,

amor i vida,

divorci, desintegració.


D’esquenes a la condició humana,

una nova virtualitat s’imposa

a la realitat dels sentits,

i aquests es deixen vèncer

per començar a viure

l’imaginari, la ficció, l'artificial,

en una falsa dimensió

d’experiència vital

separada dels vincles amb la terra,

del diàleg amb la naturalesa i l’univers,

d’aquest destí comú amb la totalitat.


Antropocentrisme esdevingut tecnocentrisme,

xips als servei de l’alienació humana,

del control del pensament.

Uns quants bilionaris

manipulen la realitat

en nom de l’interès dels opulents,

del govern dels mercats,

del domini de les societats,

del nou ordre mundial.


Tancat al metavers,

no hi ha consciència

dels límits del món,

l’ignorant es creu un déu,

milions de necis

voran que tot és possible

en aquell avatar

del qual no es voldrà eixir.

Éssers fracassats d’amor per la vida

deixaran pansir l’esperit

negant l’essència de la pròpia existència,

deixant el món a l’abast

d’una elit cibernètica, bio i nano-tecnològica.

Milers de milions de cúbits

d’aquesta nova intel·ligència

portaran la humanitat

al congost de les Termòpiles.


Però, jo soc temps.

Els meus pensaments,

els meus sentiments,

sensacions, percepcions,

paraules, actituds, accions...

modifiquen i transformen un món

d’interconnexions i equilibris,

de solidaritat i d’integració.

Cada pedra, cada arbre,

cada criatura, cada flor...

la pluja, el vent...

cos, ment, esperit,

comunitat, cosmos... som u

connectats a aquesta dimensió

insondable de l’invisible,

on vida i mort pertanyen

a un mateix teixit

remenat de temps...

Tu i jo, som temps,

l’amor, la seua força vital.


Quina màquina reflexiona així?

Sentir així? Estimar així?

Quin humanoide té esperit innat?


El cíborg vol ser immortal,

però, jo, soc temps,

soc humà... i diví.


Ja parlen les llàgrimes dels filòsofs.