És diumenge, plou,
assegut davant el cristall
mire la muntanya
ocupada pels núvols.
I entre les ratlles transparents
el meu pensament
vol fugir...
Com cau una pedra
a l'aprofundir de la mar,
lleugera i dolçament,
arribe al fons insondable
de pau i d'amor, lluny,
on res em pertorba.
Que no deixe de ploure.