dimecres, 5 de gener del 2022

COMENÇA LA NIT




Comença la nit. He vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una urbs que ja no conec, ni vull conèixer. Havia estat endormiscat, adormit... o m’haurien sotmés a la hipnosi del progrés? Sí, potser això últim, crec. Però hui he despertat.

A sigut aquest matí. Un grapat de teuladins trinaven com desesperats per una teulada i, com si algú m’hagués programat, automàticament s’avivà en mi la memòria d’aquells anys de carrers de pols i arbredes, absents d’immediateses i d’estrés, de sorolls que enverinen l’esperit i de gent estranya que no diu «bon dia».

Els plataners eren en renglera, el mateix que les vivendes d’enfront, potser una trentena... allí visqueren i allí moriren el veïnat d'aquells arbres que, recent esclatats de llavor, tots els dies els donaven a beure fins que es feren grans i llustrosos, de bon fullam i bona ombra, i bona llar d’aquells ocells que tan trinaren discutint pel lloc on pernoctar en aquells crepuscles d’estiu. Sí, aquest trinar m’ha despertat!

Hui aquella arbreda ja no hi és, foren tallats, enderrocats i morts... en nom del progrés. La plaga de llagostes ja havia començat devorant a poc a poc el soroll de les fàbriques, les cançons dels ferrers, la serradura trepitjada pels fusters, l’olor a peix de l’home de la mar, el llom llaurat de l’home de la terra... terra que ja no conec, ni vull conèixer.

Llocs sagrats han sigut profanats, fets desaparèixer... naixements, casaments, enterraments, cerimònies d’alegria però també planys en aquell indret a vista de batlle que ja no hi és, fet desaparèixer en nom de la ignomínia humana, de gent desarrelada... en nom del progrés.

«Venen amb diners i ens furten el poble», això deia aquella dona que havia estat mestra, il·lustrada, quan li varen prohibir passejar vora els norais en aquell port d’espill i gavines, de xàrcies i pescadors, d’esbarjo, de pau i de converses.

La Hipàcia del meu carrer tenia raó, tot sucumbeix sota el poder del diner, ja res del més preat del nostre patrimoni sobreviu en gaudir de la gent del poble, hui el seu fruir és lliurat als opulents. Segles de costums i tradicions s’instrumentalitzen en pro d’aquest particular turisme salvatge, com un «fitur» que alça vent que transporta les plagues al reclam d’un formigó que ofega la vida perdurable, al reclam d’un paisatge arruïnat per la seua pròpia promoció, i el paradís esdevé un infern, i el progrés en precarietat ordinària. Sols els rics són més rics perquè, desgraciadament, tot te un preu i tot compren, incloses persones. Així va el món.

Comença la nit, he vingut aquí, a aquest indret que encara perviu, a parlar amb tu, allunyat d’un temps que ja no conec, ni vull conèixer. Hui fina aquest any, i demà escoltarem desitjos d’un temps millor, tots ens felicitarem, com sempre, amb avinenteses de salut i prosperitat, com sempre.

Però, la Hipàcia tenia raó: «Açò no te remei en tant els diners presidisquen la paraula i el comú de la gent no canvie de mentalitat i actitud, mentre no tornen pilars forjats en educació i estima per la vida... Jo sóc una esponja xopada de saviesa d’avantpassats, i amb el seu escórrer visc la meua vida mentre aquesta saba empapa el llegat de noves primaveres... però no, no volen mullar-se i s'han deixat eixugar, açò no te remei! Repudien la mare! Consuetud abandonada, la saviesa d'Alexandria continua cremant, continuen destruint-la»

Comença la nit, he vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una gent que ja no conec, ni vull conèixer...