Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.
Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.
Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...
La mateixa hora, el mateix tros de muntanya, la mateixa posició al cel...Tanmateix, aquell carrer, aquell veïnat, aquella arboreda, ja no hi existeix perquè tot passa, tot canvia, res no queda.
La meua casa al poble hui és un edifici de desenes de vivendes farcides de gent estranya... el desarrel t'arriba sense que te n’adones, perquè, per aquestes terres, desarrel és progrés.
Ara que, potser també, aquesta estrella que continue veient, en realitat, ara mateix, haja deixat d’existir, haja desaparegut.
La seua llum tarda més de mil anys en arribar-me, potser fa mil anys que ja no hi és, perquè, tot passa, tot canvia, res no queda...
Nosaltres també passem, pertanyem al cosmos...
Tanmateix, l’Univers s'origina a cada instant, creix incommensurable, sempre serà així, i la nostra Consciència transita amb ell, sempre serà així.
Perquè l'Eternitat és l'ara mateix, i l'Amor uneix tot, present i futur de la nostra existència, del nostre pas per la vida.
L'Amor, allò que mai no canvia enmig del canvi.
Pertanyem a l’Univers, som Univers.
