.jpg)
Han prostituït el meu poble,
despullat, humiliat,
violat, fornicat
per aquesta gentola
empatxada de diner,
golafre de territori,
insaciables depredadors
d’espais bells i estimats
per aquells que els habitaven...
Maleïdes lleis urbanístiques!
Maleïts puteros del formigó!
Ja som estranys als nostres carrers,
alienígenes entre aquestes masses
que compren, embruten i caguen...
compren i embruten llocs estimats
i es caguen amb la nostra llengua,
la gran majoria.
Els forasters ens foragiten,
arriben a milers farcits de diner
pels proxenetes del formigó,
emparats per lleis
que permeten fornicar
l'ànima dels nostres pobles,
depredant, arruïnant
la bellesa del paisatge,
l'espai, el temps dels ecosistemes
i les seues interconnexions.
Camps, tarongers,
ports, pesqueres,
camins, ramats,
tradicions, costums...
festes instrumentalitzades
en nom del turisme fan perdre
l'essència, l'autenticitat,
la plenitud i raó d'ésser
de la nostra identitat,
perquè tot té un sentit
davant la vida, particular,
diferent i únic on habita
la felicitat... Dintre nostre!
Amargant-nos el viure
ja mendiquen la llar,
obligats, supliquen pietat
els desnonats per l'avarícia
buscant sostre arreu del món,
allunyats de l,arrel és desesperen.
Els fills dels pobles
ja es troben perduts,
sol ha quedat un camí:
sotmetiment o penúria.
Els fills dels pobles?
Indignes! Traïdors!
La falç i la vinya,
l’horta i els seus fruits,
marges de muntanya,
la suor i la sang dels vostres pares,
dels vostres avis,
ha pagat les vostres Universitats!
La mateixa terra hui abandonada,
els mateixos bancals marginats
esdevinguts brossa i arbres secs,
esperant requalificacions
que us facen ben rics.
Allà van urbanitzacions!!
Los Naranjos, Las viñas, Los almendros...
el formigó ha batejat.
Cors metal·litzats,
sentiment mercantilitzat.
Els fills dels pobles
ja parlen castellà i anglés
en nom dels nous temps,
temps de turisme salvatge,
temps tecnològics,
de robots i avatars.
Milers de displays passegen
pel carrer a esclaus urbanites
amarrats amb el cordell invisible
del pastor global...
Subjugades ànimes
conduïdes cap a la seua ruïna.
Però un dia seré Xirinacs,
isolat, demanant perdó
pels meus germans
deixats sotmetre pel poder aliè,
despullats, humiliats,
violats pel diner que tot compra...
fins la pròpia mare.
Si, alegrois i xirois
fiquen la mà
encarnant la deshonra
molts hereus d’aquestes terres.
Un dia seré Xirinacs,
allunyat de tot i de tots,
davant l’univers,
la natura i jo,
la meua cultura,
la meua terra,
els meus drets,
el meu poble...
demanant perdó
amb un últim alè
de dignitat...
La natura i jo.
