No cal que em digues res...
jo també he vist, he plorat
de ràbia, d’impotència,
perquè aquest mal
és a tot arreu, tot ho penetra,
des de les grans ciutats fins
els indrets més amagats de la terra,
incloses les entranyes més insondables.
El nostre cor s´ha endurit.
El metal és fred,
insensible, dur, inclement.
El metal de metalls
que governa la ferralla humana
m’ofereix els seus àpats contínuament,
suculents, provocadors,
farcits d’un desig irresistible
de possessió i plaer,
però el meu esperit encara resisteix,
no sé per molt de temps
davant aquesta civilització
de concupiscència encarnada.
Si, el cor de les personers
ha endurit, ja és ferro.
El rovell ha conquerit
l’esperit humà, els seus sentits
no escolten, ni veuen, ni adverteixen
el clam de milers de milions de veus
que sucumbeixen víctimes
de la indiferència, de la desídia
dels malparits que espolien
els seus territoris en nom
de la democràcia i dels drets humans...
així viu aquesta ferralla la seua llibertat
i el seu estat de benestar en aquest seu
món estructural i institucionalment corrupte.
La hipocresia presideix els estaments
i la pudor dels seus mítings
es propagada per vents d’indecència
que penetren pedres i llars,
manipulant ments amb falsedats
interessades condescendents
amb la mort de milers d’innocents,
res importa la vida de les persones
quan el poder i el control geopolític
d’uns quants resta en perill.
Si, el món és ple de ferralla humana,
allà van consumint, menjant i digerint
asseguts al banquet de gala del sistema
el desitjat aliment que, enverinat,
els provocarà aquesta diarrea mental
que empudega el planeta.
I per les seues vies pecuàries
van caient a terra cervells deshidratats,
extasiats d'imbecil·litat, d’estupidesa...
si, van caient a poc a poc...
els seus cors de ferro
ja pesen massa...
i ja és tard quan se n’adonen.
Sona el mòbil a les seues butxaques
com últim alè d'aquesta ferralla.
El metal de metalls fred,
insensible, dur, inclement...
riu, està content.
La ferralla no te cap valor
quan d’ella ja han tret
tot el seu profit.
