diumenge, 8 de gener del 2023

LA PEDRA

 


"En record de la sendeta del marge roig"

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.

Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...

Amb llurs suors prenia l’alè d’aquell paisatge baix la xafogor de la canícula o els freds del Nadal.

Però, el diàleg ha estat el fet cabdal d’aquesta experiència meua, res d’auriculars a les orelles! La conversa sorgeix espontàniament quan un estima allò que considera el seu propi cos, quan es percep l’existència a través de tot allò que viu al teu voltant i et sents arbre, oreneta, flor... aquest amor tan intens i inefable que fa sentir-te identificat amb la totalitat. És aquest meu univers qui em dona consciència de la realitat i origina la veu del silenci, missatges ocults de les creatures que em són revelats, reflexionats, on l’acció de l’home vers la natura, les seues ambicions i actituds, sempre en són tema central.

És aquesta la meua veritable religió, allò que em relliga amb el misteri, l'infinit, l'invisible, amb tot ens i el cosmos. Açò mateix és Déu (que no és cap persona!), símbol de vida que a cada pas dona testimoni d’aquest protagonisme del qual participo.

Hui mateix, com atleta de l’esperança, isc a córrer amb el puny clos, dintre viatja aquesta pedra empresonada durant tants anys cap aquella senda vigilada per les ones, paraules de mar que encantaven aquell indret ple de pau i de vida, de cascall i fenoll marí, d’abelles i papallones, de llangardaixos i carrancs llicenciosos corrent entre aquelles pedres que em veien passar.

El sol de l’estiu escalfava tota aquella comunió, i la seua sentor em fa feliç la ment mentre arribe amb ella a la caseta de Bartolo, l’últim home lliure” que ha viscut “naturalment” aquí, al final del camí que acompanya el blau de tots els blaus. Encara veig la seua barqueta varada a la platja, mitjà de vida. El pou, l’horteta, i l’olor dels segles que m’arriba de la seua xemeneia mentre un altre avi, el ti “Reig”, allà a la vora, mira fixament el toc amb el que alguna rascassa feia cosconelles la seua canya ancorada al pedruscall banyat. Tot es concentra en mi. El pas del temps dona confiança, coneixença i estima.

Hui no queda res de tot allò, així ho ha sentenciat la nova llei, la mateixa que no li va preguntar a aquell últim home lliure si era feliç sent pobre, sinó que va confiscar-li la barqueta per no poder pagar-se un norai, a més de prohibir-li agafar polps, eriçons... Són els temps del turisme, les massificacions i els nous negocis.

M’ature, òbric la mà i veig aquesta pedra, sóc al lloc d’on la vaig agafar, on la vaig separar del seu entorn, del sagrat espai que ocupava i del seu temps, temps de respecte, d’admiració i d’entesa entre l’home i la natura durant segles. Actualment és un munt de formigó dit passeig marítim i fet a crits de progrés: Perquè tothom puga gaudir-lo! Això vocifera.

Tot té el seu temps, el seu ritme, la seua època, nosaltres teníem la joventut per gaudir d’aquella senda verge i fascinant, però el progrés ho modifica tot tècnicament, perquè, diu, s’ha “d’aprofitar” el temps... el temps “s’aprofita”?

Si, jo em vaig aprofitar d’aquesta pedra, ara me n’adone que te memòria, que és viva i que li he furtat una part de mi mateix... sagrada. Li demane perdó i la llançe a la mar, lluny.

Potser algun dia, quan l’acarone el vent, tot haja tornat a l’establert per la vida. Des de hui, com havia dit, sóc atleta de l’esperança.