De sobte, t’arriba la tragèdia...
prenent un cafè,
comprant verdura per sopar,
provant-te un vestit que t’agrada,
ficant gasolina a l’auto,
mirant la televisió a ta casa,
passejant el gosset,
donant-li un bes al teu fill...
De sobte, tot és arrossegat
sense pietat cap al precipici
de la ineptitud, de la incompetència,
de la indolència, de la desídia...
Sí! L’encarnació de la infàmia
ha esdevingut precipitadament precipici,
on sucumbeixen insospitadament
els innocents, deixant llampecs
de lluita per la vida
que perduraran per sempre
al cor dels seus amors...
eternament.
De sobte, les llàgrimes
parlen pels carrers,
i cauen a terra
fonent-se en un fang
de ràbia i desesperació,
desconsolades ànimes
arrancades dels seus cossos
per la indiferència oficial...
De sobte, les llàgrimes
s’aclamen a l’esperança
d’un anhel vital
que ràpidament corre
a través de la consciència
per fer-se present
tocant, sentint, abraçant...
Ara mateix! l’ésser estimat,
abans d’esdevenir record.
De sobte, les llàgrimes parlen
perquè no hi ha paraules,
orfes han quedat
de tot sentit davant la vida...
perquè les llàgrimes
són la veu dels absents,
són la veu d’una realitat
que no volem admetre
perquè som humans,
perquè estimem,
però, el temps... el temps...
De sobte, un torrent
immens de llàgrimes
amb exèrcits de paraules,
arrossegarà els miserables
d’aquella pols
als abismes del seu fang,
perquè mai més insulten
la humanitat en aquell jorn
de memòria i dignitat.
