Van neulint els dies del meu poble,
passen a les palpentes...
la nit ha anat esmicant
des del punt d,alba,
minut a minut, hora rere hora,
la llum que acompanyava
el ritme de l'ésser, el temps
dels meus arrels, dels estimats...
el consuetudinari ha estat envaït
per una munió aliena
què emmetzina el sement deixat,
i ja neix i creix enmig
d'una foscor enlluernada pel diner,
i la meua mar, la meua muntanya,
el meu camp, la meua cultura,
és víctima de la cobejança
d'un progrés estúpid,
buit d'esperit, d'essència,
de plenitud, de felicitat...
la foscor ens ha cegat,
ja sol vivim un crepuscle,
el de la nit.
