Les arrugues dels iaios
són l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps
de brasers i balancins
que enraonaven
farcits d’humanal afecte
en aquelles vesprades
fredes del Gener...
Més de 300 anys
il·lustraven aquell enteniment:
cinc amigues de l’avia,
cinc alenars d’un món
que hui recorde amb tristesa...
Aquell xiquet que jugava
amb joguets de fusta
al tomb d’aquells peus...
Hui recorde tanta estima,
tanta pau, tanta paciència,
tanta serenitat, tanta saviesa,
tanta comprensió, tant compromís,
tanta solidaritat, tanta atenció...
Tant d’amor que hui surt
d’aquestes llàgrimes que parlen
observant com sucumbeix
la vellesa i la bellesa
entre quatre indecents
parets d’un geriàtric...
Oblidats d’una joventut
perduda per carrers tecnològics
que no entenen
de sentiments ni d’estima...
Les arrugues dels avis
eren l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps.
