diumenge, 19 de maig de 2019

LA ROSA


Tenía 91 anys i una rosa per tu... encara. 
A la ma se li va marcir des d'aquella joventut, en soledat, esperant un moment de valentia per dir-t'ho... mai es va atrevir. Guardava les fulles que queien, any rere any, a un calaix, dalt d'una foto teua... Tots els dies l'obria, amb les primeres llums, per donar-te el bon dia i, al teu aniversari, les besava per felicitar-te. 


Ahir, a l'hospital, em va donar esta caixeta. Amb esforç, la seua veu apagada em digué que, quan Déu se'l emportara, t'ho donara, que eixos trossets obscurs i secs, quasi pols, una vegada varen ser pètals, vius, rojos i lluents, i que en ells sempre has estat tu, jove, bella... eres, em va dir, la seua rosa que mai no mor, perquè a la memoria queda perenne el seu aroma, el seu color, la seua vitalitat... i així et recorda i et recordarà eternament, encara que tu ignorares els seus sentiments. 


Has viscut amargada tota la vida al costat d'una persona que mai no ha sabut estimar-te, has plorat moltes hores, molts dies, les seues infidelitats, les seues humiliacions, els seus maltractaments psíquics... sense saber que en aquesta caixeta que ara et done sempre ha estat en silenci un bes, una abraçada, un amor que et pertanyia, un cant de lloança a l'existència que hauríeu gaudit junts dia a dia tots aquestos anys, però, de vegades, iaia, és per la nostra responsabilitat que vivim feliços o amargats, tristos o contents, en plenitud o en frustració, tot en funció de saber governar les nostres primeres intuïcions i dirigir correctament els nostres primers sentiments. Encara que, també sovint, som víctimes de l'engany, doncs amor, confiança i innocència van agafats de la mà.


Ell s'emportà la teua imatge amb la seua ànima, però les espines es quedaren al seu cos. 
Tu, iaia, almenys ara saps que algú t'ha volgut moltíssim, i això... alleugera les penes, consola i et dóna un poc de pau. Crec.