Enmig del silenci em ve una cançó,
de
sobte, belluga el meu cor
per
lliurar-se’n d’aquesta espina
hostatjada
a la memòria d’una melodia
enyorada
per l’inexorable pas del temps.
Com
ànima que anhela
recuperar
allò perdut,
el
meu pensament viatja alçant el vol
a
través del record a buscar-ho.
Porugues
paraules encara hi nien allí
malgrat
els anys, inhibides, paralitzades,
anquilosades,
amarrades,
privades
voluntàriament
de
la seua llibertat...
Ah,
Afrodita! Per què em deixares sol?
Però
als braços de Morfeu
sóc
valent i veig clar,
els
sentiments mai no han estat empresonats.
Com
un nadó que plora
quan
no es troba bé,
tampoc
jo vaig atrevir-me
a
fer servir les paraules,
sols
el plor... en solitud.
Aquí,
en aquest Univers oníric t’abraçe,
i
ens fonem enmig d’un Oceà d’estima
després
d’haver-te buidat
el
meu cor d’aquells verbs de sageta.
I
sóc en pau, i sóc feliç.
Expira
la cançó del meu present,
i
se’n va amb ella la il·lusió
de
passat i de futur.
Em
cauen llàgrimes
que
busquen tendresa i dolçor
d’unes
mans que no m’acaronaran.
Ara mateix, sóc orfe de mi mateix.