Hem de practicar la consciència contínuament, xafigar, habitar i estimar aquesta terra en la qual naixem i morim. Entre aquestos dos estadis hi ha un ventall d’emocions i sentiments humans, d’ànims... i aprenem a treure forces per viure, siga com siga.
Camins, destins i desitjos en són el nostre pa de cada dia, i la saviesa de la terra sap fer-se present en l’harmonia i ritme de tots els éssers, de totes les coses, de tota diversitat, fonent-se amb la nostra naturalesa d’ésser humà, per ésser u, per ésser vida.
Encara he viscut temps d’assossec, de rodes mandroses i ferradures, de camp i de vida al carrer, de relació entre les persones, d’humanitat, d’innocència, de contacte amb la naturalesa... he segut xiquet de canyars i arbres, de fang i pedres. Encara he vist els avis exercint d’avis, allunyats de residències i soledats; encara he vist els pares exercint de pares, allunyats de l’estrès i ansietats generats per feines i préstecs; encara he vist les persones ser persones, allunyades de l’egoisme i l’afany de lucre. Encara avui, allunyat de societat, trobe espais per gaudir-la, amb plenitud, aquesta vida present... allunyant-me d'aquesta societat.
Si, he segut part d’aquesta darrera generació que ha viscut llur manera de veure i viure el món, per això avui me n’adone d’aquesta pobresa, d’aquesta mísera vida farcida de bens materials, d’aparells electrònics i diners plastificats que ens ha portat la roina i precarietat humana, usurpant-nos la veritable felicitat, petrificant-nos el cor. Per què? No continuem morint de la mateixa manera? Per què, doncs, hem d’abandonar aquestos principis, aquestos pilars de saviesa i comunió que ens permetien viure amb naturalitat i senzillesa?
Sembla que avui ja no som persones sinó individus, de vegades subjectes, esclaus d’un sistema imperial i tecnòcrata d’organització de la vida econòmica, social, judicial i política, basada en la concentració i exportació de capital per part de multinacionals que lluiten entre elles per aconseguir l’hegemonia via globalització comercial... sols comercial. Aquesta globalització és invent d’un capitalisme o absolutisme de poder industrial, financer i mediàtic estructurat per una classe política connivent amb bancs usurers i cohonestada per l’administració de justícia. Tota aquesta gentola ha forjat, a través la ciència i la tecnologia de consum, eixerits especialistes en ficar a punt els motors del consumisme en aquesta societat de masses, depredadora, inclement amb el medi i la natura, que ens ha tocat viure.
Tanmateix, nosaltres mateixos som la productivitat, la competitivitat i el consum; nosaltres, la classe treballadora, cada vegada més explotada, amargada, frustrada, emprenyada, desmotivada, alienada, controlada, fracassada, angoixada, desesperada, som el seu aliment, l’aliment del capitalisme! Fins quant?
L’actual crisi és un muntatge dels poderosos. Quan els ideals comunistes han amenaçat els seus interessos en nom del bé comú i la qualitat de vida de la ciutadania creant una societat sense classes, sense jerarquies, sense privilegis, on l’estat és la seua societat en activitat o suma de la voluntat dels seus ciutadans, el seu propi poder... Quan el veritable socialisme ha intentat, en nom dels drets socials i la qualitat de vida, la gratuïtat total de la sanitat, de l’educació, lluitant per aconseguir fer públiques el màxim d’empreses i serveis socials, aleshores els empresaris del capital han dit: “No podem permetre de perdre els nostres privilegis, el nostre poder, el nostre status, la nostra preeminència econòmica. Hem de ficar el nostre preu a tots aquestos serveis ”. “No podem permetre ésser foragitats del vèrtex de la piràmide i caure a un espai on el diàleg es desenvolupe en total llibertat, igualtat, diversitat i condicions mútues”.
Així, el món resta en mans de delinqüents, ¿qui, donades aquestes circumstàncies, pretén viure en democràcia, llibertat i justícia? Aquesta és la realitat d’un món cada vegada més explotat, més deteriorat, més injust, més míser, més inhumà, on més de 4000 milions de persones viuen al llindar de la misèria i desenes de milions d’elles moren cada any conseqüència d’aquestes polítiques neoliberals i capitalistes. És aquest el seu éxit.
