Havien viscut bé, durant segles,
en masos plens d'abundàncies i plaers
pel subjugar d’esquenes i ronyons:
humils i infortunades, servils ànimes,
nascudes per a la humiliació,
víctimes d’ires i càstigs,
analfabets perennes, en nom de déu.
Ja ve el senyoret!
Muntat sobre l'equí
observa les seues formigues,
trepitja l’exànime.
Ve el senyoret a emportar-se a la seua alcoval
el fruit jove i inexplorat de la serventa,
obscenes escenes als ulls d’aquell Déu
obscenes escenes als ulls d’aquell Déu
hipòcrita al sagrat sermó dominical dels altars.
Fúria del submís progenitor,
absència de paraules,
el fragor d'aquell silenci cedia
per l'obediència resignada...
Sí, senyoret! A manar! Amén.
Misògines Universitats
instruïen privilegiats cadells
perpetuant classe i condició,
divina doctrina que aconseguí
la seua glòria amb les eines d'aquell Déu:
els seus incultes i famèlics fills.
Però les raons del trenta-u
van venir amb els drets humans,
i van eixir ulls de la foscor,
i van vorer, i comprendre, van ser savis,
alçaren escoles de democràcia
reintegrant la llibertat a la vida,
ofegant el dret tirà
i els privilegis de classe ...
Tanta pèrdua no podien suportar,
terratinents, banquers i burgesia,
els senyorets van resar al seu Déu
i aquest els va escoltar,
i els va donar un cabdill assassí
de la voluntat del poble.
El cordó de les sotanes
deslligà els gossos de la ira,
i agonitzaren poetes i llibertats,
i van sorgir col·legis farcits de crucifixos,
¡La letra con sangre entra!
durant dècades...
fins el dia del teatre transicional.
Aquelles caretes dictaren la seua democràcia,
nepotisme picaplets que ha arribat fins aquí,
i hui els seus deixebles lladren impunes
èpiques atrocitats, atàviques injustícies,
des de les tribunes histriòniques
de l'estat de dret ...
Lladren, lladren,
en la seua nit d'eterna nostàlgia,
els gossos de la ira
davant murs de cementeri...
Lladren, lladren,
en la seua nit d’eterna nostàlgia,
front cunetes de memòria
de llibertat i democràcia...
Solts caminen a la llum dels ciris,
solts, altra vegada,
deixen mostrar les seues gargamelles
davant el seny i la vida.
«L’encarnació de la hipocresia és el mal». Aquesta sentència hauria d’estar a les portalades de les esglésies.
