dissabte, 13 de novembre de 2021

ALLÒ MARCIT

 
al meu pare


Els dies de sol se’n van,

i pel vell camí

queda el somriure de les flors,

el collir de la primícia,

l’alegria d’ésser fèrtil,

la frescor d'aquells trenc d'alba...


És el que veig

quan m’ature

i mire enrere,

a la llunyania.


Aquest camí s’ha fet curt,

tanmateix, ja el crepuscle

que anuncia la nit és aquí,

i tot comença

a perdre color.

Els ulls, decrèpits,

es resignen

davant la realitat,

i el sentit d’allò marcit

et revela cada instant,

cada moment, intens,

de joia, d’estima,

com ritu sagrat

que el temps registra

i que mai no es perd,

cap paraula, cap carícia, cap alè...


Sóc aquí,

concentrat en el culte

encanudit de la meua vida,

tot esperant els dies que resten,

ja freds i enterbolits,

fins que arribe la nit...


El sentit d’allò marcit.