Els dies de sol se’n van,
i pel vell camí
queda el somriure de les flors,
la collita de primícies,
l’alegria d’allò fèrtil,
la frescor d'aquells trencs d'alba...
És el que veig
quan m’ature
i mire enrere,
a la llunyania.
Aquest camí s’ha fet curt,
tanmateix, ja el crepuscle
que anuncia la nit és aquí,
i tot comença
a perdre color.
Els ulls, decrèpits,
es resignen
davant la realitat,
i el sentit d’allò marcit
et revela cada instant,
cada moment, intens,
de joia, d’estima,
com ritu sagrat
que el temps registra
i que mai no es perd,
cap paraula, cap carícia, cap alè...
Sóc aquí, encanudint,
concentrat davant el llibre
de la meua vida,
tot esperant els dies que resten,
ja freds i enterbolits,
fins que arribe la nit...
El sentit d’allò marcit.
