M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però per orientar-me abans calia elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida, interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps.
I des d’aquella talaia albirem un món cada vegada més allunyat de la Vida, de l’humà, un món trencat de justícia, on cobdícia, diner i poder, aquesta trinitat del materialisme egocèntric, està devastant el planeta, res importa la vida de les persones, xiquets inclosos, i menys encara la d’altres éssers vius o la mateixa naturalesa.
Què persegueixen aquells humans? Preguntem a la Vida.
Ni ells mateixos ho saben, sols es deixen portar pels camins que els obri el diner, camins sembrats d’explotació, d’injustícia, misèria i mort, on la veu dels desheretats és silenci, clam solitari que expira amb l’últim batec dels seus cors.
El món s’ha tornat boig, la carrera per controlar els recursos naturals cada vegada és més agressiva malgrat haver traspassat els seus límits. Nous líders investits pel diner i amb cor metal·litzat volen «arribar primer», ser «els millors», dominar, controlar, provocant enfrontaments, conflictes i guerres en nom de grans corporacions o forces supranacionals que intenten conduir el món, a través de polítics titelles, per la via dels seus interessos mentre milers de milions de persones despullades d’esperit creuen en els seus projectes, seduïts i absorts per les possibilitats de la tecnologia al servei del capital:
«En nom de la seguretat serà segrestada la teua llibertat», resa el principi amb el qual està basat tota innovació tecnològica de consum ciutadà.
«El bé comú i l’interés general ja no és ni comú ni general sinó virtualment individualista per a uns (els ciutadans) i totalment particular pels altres (les elits)».
La IA ja ha superat la IH. Prompte una super-intel·ligència artificial generativa esdevindrà el déu totpoderós del qual dependran totes les nacions. Cada pas, cada acció, inclús cada pensament humà serà controlat per milers de milions d’ulls artificials vigilant durant les 24h. que cap persona transgredisca les desenes de noves normatives ciutadanes que ja estan en tràmit.
Però, he de baixar, tornar al temps del rellotge, viure el dia a dia en aquesta humanal mediocritat que durant segles ha desestimat i menyspreat la veu de filòsofs i savis, hui més que mai.
El meu vol aquí és gallinaci, no paga la pena perdre el temps inútilment parlant amb dimensió humana d’assumptes relacionats amb els models d’usos de les societats, del «politikós», de la manera «d’habitar» el món en funció del nostre compromís i relació amb la naturalesa, de la crisi ecològica, de la integració de l’ésser humà en l’harmonia activa de l’univers o del monoformisme cultural sense precedents que pateix la humanitat encaminant-la cap a una mateixa direcció, despullant el món de la seua ànima: la diversitat.
El meu vol aquí és gallinaci, no paga la pena perdre el temps inútilment discutint amb verb d’esperit, de res no val davant un món infestat d’ego i materialisme... la meua resposta és silenci, indiferència o assentiment, com els folls.
Però, tota actitud i acció davant la Vida comporta conseqüències i, des d’aquella talaia d’Amor per la Vida, cauen llàgrimes per la humanitat... qui te obert l’ull del coneixement ho experimenta dintre seu.
