El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,
tremolar d’onada, alenar de vela.
Des del porxe de la Rota,
albiro l’escuma que amara l’arena...
un vell falutx marina
la mar.
El xiquet juga a la vora banyada
foradant amb afany la sorra blanca,
els seus crits de joia, llunyans,
m’arriben com cançó de bressol...
balancí, pau i migdiada.
Festeja la brisa camins de muntanya,
pàmpols de vinya, remor de pins,
hortes, jardins i figues de pala,
amorets d’estiu en verd mantell.
L’alè dels Déus encisa el poble:
Els arbres canten! Les parres riuen!
Ocells que saluden!
El Montgó un Ciclop fet naturalesa!
I ens mira, i vigila, i protegeix!
El port, font de llum,
goig que dona vida al poble!
Però, d'oníric instant desperte,
afligit per la realitat.
Ferides per desuetud, dalt la terra,
encara perduren
pansides mans obertes al cel,
silent plany del seu oblit,
dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i
riu-raus...
El groc esmortit dels camps
escampa un clima d'abandó i desídia.
Exèrcits de formigó armat
s’han instal·lat enmig dels arbres,
assetjant els paratges,
sembrant-los amb pòrtland,
imposant el record a llurs indrets
amb noms de vexació.
Muntanyes de xàrcies desaparegudes,
d’homes de peix i sal remenant,
barrets al sol i cul a terra,
i mirades, i passejos, i pesqueres,
hui esdevingut negoci privat d’uns quants,
Merda! Qui ens salarà?
Em ve recança en recordar-te,
trist d'aquesta hora que visc.
Distingits lladres t’usurpen l’encant,
se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.
Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa
i a mi em furten la plenitud en nom del progrés...
Progrés?
Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!
