... I quan siga lluny de tu,
faré de la teua absència
cant d'enyor dintre meu
per sentir la teua veu,
la teua presència.
"ELS ÉSSERS HUMANS S'ANGUNIEGEN PER L'OPINIÓ QUE TENEN DE LES COSES, NO PER LES COSES MATEIXES"
... I quan siga lluny de tu,
faré de la teua absència
cant d'enyor dintre meu
per sentir la teua veu,
la teua presència.
On aneu amb tanta guerra?
Què voleu aconseguir?
Vore la sang per terra?
Vore la gent sofrir?
Quin valor te vostra vida
vosaltres que ho provoqueu?
I és que més lluny no vegeu,
us cega el poder de gestió envilida.
I així tota la vida,
dels faraons als romans,
també passà pels califes
i ara els americans…
tot per la raó perduda.
Voldria agafar-te la mà
i contemplar en silenci
els teus llavis, els teus ulls...
Voldria que el meu silenci
penetrara el teu cos,
la teua ànima...
Voldria parlar-te d'aquesta manera
per saber si en la intimitat profunda
del teu ésser, aquestes
meues paraules trobaren
l'atenció dels teus sentiments...
interpretant la teua expressió.
"Perquè estar atent als sentiments de l'altre
és conviure amb l'amor"
No puc vorer la nit
amb les seues sempiternes
lluernes blanques,
ni veig pel dia les persones,
no les trobe! Quin món és aquest?
Màquines humanes
vestides de tecnologia,
van pel carrer escopint
el poc que queda de sensibilitat,
i la desolació de l'ànima
es fa present
amb modernes innovacions...
"Som terra, som arbre,
som món, som univers...
Som U"
Durant generacions
s'ha mantingut oberta,
en la fam i la misèria,
en conflictes i guerres,
en la bonança i l’alegria,
en festes i àpats, però...
Ara mateix,
la terra és enverinada,
els arrels podrits,
el fullam engroguit,
la saba ja no corre
i res no dona fruit,
cap empelt no sobreviu:
«No són temps de més reformes
sinó de transformacions»,
l’últim arbre advertia, però...
no hi ha catarsi humana
ni cap canvi radical,
s’ha arribat tard,
som als últims temps.
Ara mateix, d’aquesta ruïna
creix la gran guerra,
però amb la porta tancada...
i Déu s’ha emportat la clau.
Morim cap a la vida i naixem cap a la mort, perquè "la nostra" vida i "la nostra" mort són components d'una mateixa trama: un Univers insondable de creació constant, ple de Consciència de la qual participen, i de veritable Vida, de la qual som eternament constitutius en aquella dimensió.
Però, molta gent encara no arriba a entendre el seu pas per aquest món material i, per tant, han negligit el seu esperit i no troben la felicitat, per milionaris que siguen.
La desestructuració de la família, les tecnologies de display, l'allunyament de principis humans, ètics i morals, l'abandó de la filosofia i les humanitats a les universitats... tot aço també forma part d'una trama: la d'aquells que anuncien a les masses ja teledirigides i buides de tot discerniment, la concupiscencia a través del consum, fent-los creure que l'únic axioma de vida veritable són les possessions, el diner i el poder.
I cada vegada hi ha més fanàtics que persegueixen aquest fals propòsit, i cada vegada hi ha més joves que es suïciden, i cada vegada hi ha més conflictes i guerres... mentre la trama de poderosos anunciadors van acumulant possessions, diner i poder... Pobres mortals!
En Peret, de mal nom «Saltamarges», és un tipus d’individu que molts titllaríem de «gandul», eixos que la feina no els agrada gens ni mica.
«La terra està massa baixeta!» Contestava quan li oferien treballs agrícoles o d’obra. Això sí, intel·ligent i observador, cavil·lava dia rere dia com guanyar diners sense desllomar-se.
Hui et regalaré una rosa
que mai no marcirà,
la tinc a les mans per tu
quan els teus ulls desperten
amb l’aurora del nou dia.
La llum de la teua mirada
il·lumina el meu esperit,
i escorcolle el teu somni:
anhel d’incondicional amor
que un dia et va trair,
nits diürnes que vas viure,
aquells dies t'arrossegaren
per les pedres del desengany,
temps de silenci i llàgrimes,
de ràbia i de dolor.
Però, hui et regalaré una rosa
que mai no marcirà,
de magnànima bellesa
que tinc a les mans per tu...
A les profunditats de l’anima
naix l’arrel d’aquest present,
saba d’estima infinita
per saciar-te de tendresa
quan et lliure aquesta rosa,
quan m’agafes de la ma.
Hui et regale aquesta rosa
per tota l’eternitat,
doncs l’amor és essència
transitant per l’univers,
és allò que mai no canvia
enmig del canvi,
que mai no mor
perquè és vida...
Jo et regale aquesta rosa
si m’agafes de la ma.
Tot resta del revés
quan la corrupció
ve de cara.
Com una premonició
les dotze estrelles són grogues,
color maleit pels segles...
el sofre del dimoni,
la pesta i l’epidèmia.
I el blau de baix
no és del cel,
és combustió de paraules
d’un gas podrit i corrupte
vomitat per la impudícia
d’inics parlaments.
Incompetents, impresentables,
pocavergonyes, psicòpates...
són el millor equip
a les ordres satàniques
del temple del diner.
Arruïnen, degeneren els pobles
amb fal·làcies esdevingudes
lleis i normatives al servei
de l’elit del mal.
L’obscuritat ha podrit
els pilars del cristianisme,
idiosincràsia i cultura deambulen,
deixats de la mà de Déu,
cap a l’abisme insondable
de degenerats propòsits.
Degollats, esquarterats,
senyant-se són assassinats
per la mitja lluna fanàtica
com màrtirs de la nostra identitat,
i aquesta, menyspreada, anihilada,
dona l’esquena...
passa de llarg
caminant cap al patíbul
de negligits esperits
aquesta societat
dirigida per la infàmia.
Aquí no es parla de pau
perquè la pau és la guerra,
l’armament seguretat,
el control és democràcia,
l’enviliment cultura
i les normatives llibertat,
són els nous principis
de la nova política
d’aquest nou ordre
forjat al foc de l’avern.
Tot resta del revés
quan la corrupció
ve de cara,
a Aporue l’han raptada,
no per amor,
aquesta vegada.
Delinqüents sense temor
ni de Déu ni de la Vida,
a les ordres d’En Banyeta
fan polítiques d’horror,
doncs ja resta saquejada,
d’esperit i ànima nueta,
aquesta Ítaca estimada...
ja el que ve és l'amargor.
Tot resta del revés
quan la corrupció
ve de cara...
a Aporue l’han raptada,
no per amor,
aquesta vegada.
El cristall plorava amb tu
perquè tot ho veies tèrbol.
Ja cap finestra deixa vore...
tot traint el seu comès,
tampoc l’aire deixa entrar...
tot traint el seu comès,
ni tan sols la llum del dia...
tot traint el seu comès.
El cristall plorava amb tu
perquè tot ho veies tèrbol,
i és que el cristall ja no vol
que els teus ulls puguem mirar
més enllà del seu comès,
"No paga la pena, Amor"...
el cristall sap el que diu.
Quan mor l’esperit mor la vida i,
la consciència l’ésser abandona...
tot traint el seu comès.
Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.
Aquesta bondat que no troba camins d’acollida;
Aquest noble art d’espontaneïtat humana absent d’ulls
de contemplació i esguard;
Aquest sentiment que obra l'estima destruït per la ignomínia i l'odi...
estima que exhaureix
per no deixar-te viure...
i la vida és estima!
Puresa d’un caràcter
condemnat pel criteri
d'aquesta societat de l'ego,
indiferent a la sublim sensibilitat...
Tu! Instant que representes
allò Magnànim,
testimoni perenne
del sentit de l’existència,
tresor d’un demà
de noves generacions,
eres Amor i Temps, Eternitat!
A fora d’aquest ultratge,
trobaré el camí perdut
que porta a la teua essència,
i allí, davant aquell
egregi lloc oblidat,
pouaré les paraules
que la desuetud va proscriure
i clamaré amb elles,
farcit de plenitud,
a les Consciències de la Justícia
per redimir aquesta
humana obscuritat.
Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.
M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però per orientar-me abans calia elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida, interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps.
He lliurat moltes vegades el meu esperit a les teues mans, i he segut feliç deixant-me portar per paisatges farcits d’harmonia, pels rierols i els llacs, dalt els turons entre mar i cel, dintre les coves escorcollant empremtes primitives, abraçat als arbres per sentir la seua saba, escoltant el so de les criatures...
He sentit tanta pau! Però, el meu temps va finant, prompte no podré arribar als cims majestuosos de la teua creació, ni donar les gràcies al sol quan asome a l’alba, ni sentir-me a un pas dels estels...
Allà dalt ja no hi serè quan el pas del temps no em deixe passar, l’inexorable pas del temps fa marcir l’alè del meu desig, però... No!
Generació, destrucció, renovació! Així com Tu cada primavera sempre ets jove, també jo ho seré...
Ara n’estic segur!
El meu esperit serà a les teues mans per sempre! Tornaré a Tu!
Perquè som U!
Gràcies, Naturalesa.
Pau no és cap paraula superficial, com es fa palesa quan ornamenta discursos hipòcrites de líders que consideren, d'entrada, a "l'altre" com un enemic a batir (siga un rival econòmic, cultural, etc), i utilitzen l'exèrcit i l'amenaça en nom de la “seguretat” dels seus respectius països.
Pau no és absència de guerres o el resultat d’un èxit bel•lic, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.
La Pau neix de la profunditat de l’ésser i es manifesta en forma d'agraïment per la Vida i del saber perdonar, desconnectar l'explosiu, treure el verí de la disputa a través de la llum de la consciència que, com el sol, il•lumina tot i tots. La pau sols coneix aquest camí d'harmonia i plenitud humana.
La Pau, com la Llibertat, són immanents a la Vida, per aquesta raó esdevenen drets universals: no podem parlar d’assossec i tranquil•litat d’una persona o nació si a l’altra part del món estan matant-se pels conflictes armats. Aquesta és la condició humana en sentir-se fill de la Mare Terra.
Però, desgraciadament, aquesta mateixa “condició humana” ha estat manipulada, instrumentalitzada, prostituïda, quan ha sigut valorada des d’una perspectiva concupiscent i egoista, allunyada d’aquest nexe d’unió amb la totalitat anomenat esperit humà.
El camí del transcendent és “l’Amor per la Vida”, primordial punt de convergència i centre en tot ésser humà, punt d’intersecció de la raó de ser de totes les cultures. Quan es perd aquesta transcendència, es perd també el sentit de la pau, llibertat, justícia i democràcia universals.
Des de la trascendència, dos consideracions: “No hi ha cap causa al món que meresca una gota de sang”. "Els exèrcits són incompatibles amb la pau i les democràcies".
La reflexió esta servida.
Fa fred, molt fred,
sols el foc de la xemeneia
m’acompanya aquesta nit,
la flama bellugadissa
ompli d’ombres que tremolen
l’espai on soc.
Mire per la finestra,
la lluna és plena,
la seua claror m’arriba
com una salutació...
Bona nit! Li conteste,
tu que ho veus tot, li dic,
dis-me: quants xiquets
hi hauran al món
que passaran fred
aquesta nit?
Un exèrcit de núvols
ha amagat la lluna,
el foc de la xemeneia
s’ha apagat,
soc totalment a fosques
i sense resposta...
o serà eixa la resposta?
Les arrugues dels iaios
són l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps
de brasers i balancins
que enraonaven
farcits d’humanal afecte
en aquelles vesprades
fredes del Gener...
Més de 300 anys
il·lustraven aquell enteniment:
cinc amigues de l’avia,
cinc alenars d’un món
que hui recorde amb tristesa...
Aquell xiquet que jugava
amb joguets de fusta
al tomb d’aquells peus...
Hui recorde tanta estima,
tanta pau, tanta paciència,
tanta serenitat, tanta saviesa,
tanta comprensió, tant compromís,
tanta solidaritat, tanta atenció...
Tant d’amor que hui surt
d’aquestes llàgrimes que parlen
observant com sucumbeix
la vellesa i la bellesa
entre quatre indecents
parets d’un geriàtric...
Oblidats d’una joventut
perduda per carrers tecnològics
que no entenen
de sentiments ni d’estima...
Les arrugues dels avis
eren l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps.
L’últim dia de l’any
cau la pluja a poc a poc,
no podré vore estels,
no podré vore Sírius,
ni Cassiopea, ni Pegàs,
ni el cenyidor d’Orió...
Què llàstima!
Volia parlar amb ells
l’última nit de l’any,
perquè soc fill
dels camins incommensurables
i infinits de les estrelles,
perquè jo pertany a l’Univers,
perquè vuit-mil milions
pertanyem a l’Univers
i participem d’aquesta Consciència
que ens uneix amb la força de l’Amor...
Diàleg d’Amor particular
l’última nit de l’any
hagués volgut tenir, però...
Cau la pluja a poc a poc,
no puc vore els estels, tanmateix,
sé que hi són ahí,
darrere dels núvols,
en aquesta última nit de l’any...
sé que hi són ahí... I m’entra la pau.
Aprendre a confiar
en allò que no podem vore
però podem presentir i sentir,
és un do que ens regala la Vida...
Això volia demanar pel món, aquesta nit:
El diàleg íntim i particular
de totes i tots que habitem el món
amb la nostra font d’existència:
l’Amor que ve dels estels, de l’Univers,
i saber conéixer-nos a nosaltres mateixos,
i saber cóm hem d’habitar aquest món temporal,
i sentir-nos humans... I també divins...
En aquesta última nit de l’any
això volia jo demanar.
DE L’AUTO
Qui no té més remei que agafar moto
i clavar-se pels carrers de la ciutat,
haurà de tindre la ment en claritat
si no vol a l’hospital fer-se foto.
I si de cas l’auto voldràs conduir,
doncs ves amb compte... El peató! El patinet!
D’on han eixit? Que m’agafa un ataquet!
I tot per voler aparcar... Quin sofrir!
Policia, ambulàncies, tots els dies
de segur ses sirenes t’acompanyen...
més val escoltar altres melodies!
En fi, si no vols que multa t’endinyen,
si no vols ni cabrejos ni estridències,
vés-te'n a peu i voràs com no t’emprenyen!
DEL VIANANT
A peu em diu que vaja el del sonet de dalt,
que així anar pel teu poble serà un esplai,
eixe no és d’aquí o de sa casa no ix mai,
doncs t’has de senyar abans creuar l’asfalt!
Per passejos peatonals ulls al bascoll
has de tindre: patinets, bicicletes...
Venen! Agafa la mà a les xiquetes!
I arribat a casa, quin mal et fa el coll!
Buscant pàrking conductors desesperats
quasi rep un bon cop, sóc invisible?
Això passa pel carrer tots els dies.
Si! T’impetre, Mare dels Desemparats!
Miracle és fer possible l’impossible:
Ficar-li al xòfer seny i res d’iracúndies!
Carrers il·luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, saraus, sopades, dies de mal de ventre, regals a desdir, vacances aquí i allà… Tota aquesta marxa s’acosta d’aquí a uns quants dies. Allà aniran tots amb xiulets, tamborets, disfresses del Noël, barrets i serpentines, com fidels beneitons dels dictats d’un “sistema” que ha instrumentalitzat la teua festa en nom del negoci, perquè Nadal ja no s’entén sense tota aquesta idolatria materialista: Tot puja de preu, la gent s’amuntega per comprar pernils, galls dindis, marisc… Es tira el burro per la finestra!
Al vell balancí de reixeta
un seny d'arrugues
mirava passar la vida
gronxant-se avant i enrere,
inspiració i expiració,
alegries i angoixes,
accelerades unes,
mandroses les altres...
Al vell balancí de reixeta
l'encanudir s'asseia
mirant passar la vida,
amarat per la saviesa
d'uns ulls banyats de records...
L'ànima jove li deia:
Quantes coses no faria!
Quantes coses canviaria!
El vell balancí de reixeta
un bon dia s'aturà...
i l'ànima jove alçà el vol.
“De la mateixa manera que la Constitució obliga els poders públics impulsar i executar vivenda pública per mor de dret social, també la democràcia obliga els polítics a ser moralment íntegres, i la llei a ser justa, però, una cosa és el text i les promeses i l’altra la realitat”.
I la realitat és desesperant per a milers de famílies que, després de pagar el lloguer, queden en situació de pobresa extrema.
Anit mirava Orió,
o el caçador em mirava a mi,
no ho sé,
ho dic perquè aquella estrella
va deixar de brillar sobtadament
al punt de pensar en el món.
Si, jo pertany a l’Univers,
estem connectats...
Betelgeuse em mirava a mi.
Van neulint els dies del meu poble,
passen a les palpentes...
la nit ha anat esmicant
des del punt d,alba,
minut a minut, hora rere hora,
la llum que acompanyava
el ritme de l'ésser, el temps
dels meus arrels, dels estimats...
El consuetudinari ha estat envaït
per una munió aliena
què emmetzina el sement deixat,
i aquest neix i creix enmig
d'una foscor enlluernada pel diner...
I la meua mar, la meua muntanya,
el meu camp, la meua cultura,
és víctima de la cobdícia
d'un progrés estúpid,
buit d'esperit, d'essència,
de plenitud, de felicitat...
La foscor ens ha cegat,
ja sol vivim un crepuscle,
el de la nit.
De sobte, t’arriba la tragèdia...
prenent un cafè,
comprant verdura per sopar,
provant-te un vestit que t’agrada,
ficant gasolina a l’auto,
mirant la televisió a ta casa,
passejant el gosset,
donant-li un bes al teu fill...
De sobte, tot és arrossegat
sense pietat cap al precipici
de la ineptitud, de la incompetència,
de la indolència, de la desídia...
Sí! L’encarnació de la infàmia
ha esdevingut precipitadament precipici,
on sucumbeixen insospitadament
els innocents, deixant llampecs
de lluita per la vida
que perduraran per sempre
al cor dels seus amors...
eternament.
De sobte, les llàgrimes
parlen pels carrers,
i cauen a terra
fonent-se en un fang
de ràbia i desesperació,
desconsolades ànimes
arrancades dels seus cossos
per la indiferència oficial...
De sobte, les llàgrimes
s’aclamen a l’esperança
d’un anhel vital
que ràpidament corre
a través de la consciència
per fer-se present
tocant, sentint, abraçant...
Ara mateix! l’ésser estimat,
abans d’esdevenir record.
De sobte, les llàgrimes parlen
perquè no hi ha paraules,
orfes han quedat
de tot sentit davant la vida...
perquè les llàgrimes
són la veu dels absents,
són la veu d’una realitat
que no volem admetre
perquè som humans,
perquè estimem,
però, el temps... el temps...
De sobte, un torrent
immens de llàgrimes
amb exèrcits de paraules,
arrossegarà els miserables
d’aquella pols
als abismes del seu fang,
perquè mai més insulten
la humanitat en aquell jorn
de memòria i dignitat.
"Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos!!
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.
La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.
Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.
Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.
En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.
L'Amor és etern, com nosaltres.