LLUNY DE TU

 

... I quan siga lluny de tu,

faré de la teua absència
cant d'enyor dintre meu
per sentir la teua veu,
la teua presència.

L'ENCARNACIÓ DEL MAL

On aneu amb tanta guerra?

Què voleu aconseguir?

Vore la sang per terra?

Vore la gent sofrir?

Quin valor te vostra vida

vosaltres que ho provoqueu?

I és que més lluny no vegeu,

us cega el poder de gestió envilida.

I així tota la vida,

dels faraons als romans,

també passà pels califes

i ara els americans…

tot per la raó perduda.

VOLDRIA DIR-TE...

Voldria dir-te tantes coses...

Voldria agafar-te la mà 

i contemplar en silenci 

els teus llavis, els teus ulls...

Voldria que el meu silenci

penetrara el teu cos, 

la teua ànima...

Voldria parlar-te d'aquesta manera

per saber si en la intimitat profunda

del teu ésser, aquestes 

meues paraules trobaren

l'atenció dels teus sentiments...

interpretant la teua expressió.

"Perquè estar atent als sentiments de l'altre

és conviure amb l'amor"

ABANS DEL NOU DIA

No puc vorer la nit 

amb les seues sempiternes 

lluernes blanques,

ni veig pel dia les persones,

no les trobe! Quin món és aquest?

Màquines humanes

vestides de tecnologia,

van pel carrer escopint

el poc que queda de sensibilitat,

i la desolació de l'ànima

es fa present 

amb modernes innovacions...

LA PORTA

 

"Som terra, som arbre,

som món, som univers...

Som U"

Durant generacions

s'ha mantingut oberta,

en la fam i la misèria,

en conflictes i guerres,

en la bonança i l’alegria,

en festes i àpats, però...

Ara mateix,

la terra és enverinada,

els arrels podrits,

el fullam engroguit,

la saba ja no corre

i res no dona fruit,

cap empelt no sobreviu:

«No són temps de més reformes

sinó de transformacions»,

l’últim arbre advertia, però...

no hi ha catarsi humana

ni cap canvi radical,

s’ha arribat tard,

som als últims temps.

Ara mateix, d’aquesta ruïna

creix la gran guerra,

però amb la porta tancada...

i Déu s’ha emportat la clau.

MORIM CAP A LA VIDA

Morim cap a la vida i naixem cap a la mort, perquè "la nostra" vida i "la nostra" mort són components d'una mateixa trama: un Univers insondable de creació constant, ple de Consciència de la qual participen, i de veritable Vida, de la qual som eternament constitutius en aquella dimensió.

Però, molta gent encara no arriba a entendre el seu pas per aquest món material i, per tant, han negligit el seu esperit i no troben la felicitat, per milionaris que siguen.

La desestructuració de la família, les tecnologies de display, l'allunyament de principis humans, ètics i morals, l'abandó de la filosofia i les humanitats a les universitats... tot aço també forma part d'una trama: la d'aquells que anuncien a les masses ja teledirigides i buides de tot discerniment, la concupiscencia a través del consum, fent-los creure que l'únic axioma de vida veritable són les possessions, el diner i el poder. 

I cada vegada hi ha més fanàtics que persegueixen aquest fals propòsit, i cada vegada hi ha més joves que es suïciden, i cada vegada hi ha més conflictes i guerres... mentre la trama de poderosos anunciadors van acumulant possessions, diner i poder... Pobres mortals!

PERET VOL SER POLÍTIC

 

En Peret, de mal nom «Saltamarges», és un tipus d’individu que molts titllaríem de «gandul», eixos que la feina no els agrada gens ni mica.

«La terra està massa baixeta!» Contestava quan li oferien treballs agrícoles o d’obra. Això sí, intel·ligent i observador, cavil·lava dia rere dia com guanyar diners sense desllomar-se.

ET REGALE UNA ROSA

 

Hui et regalaré una rosa

que mai no marcirà,

la tinc a les mans per tu

quan els teus ulls desperten

amb l’aurora del nou dia.

La llum de la teua mirada

il·lumina el meu esperit,

i escorcolle el teu somni:

anhel d’incondicional amor

que un dia et va trair,

nits diürnes que vas viure,

aquells dies t'arrossegaren

per les pedres del desengany,

temps de silenci i llàgrimes,

de ràbia i de dolor.

Però, hui et regalaré una rosa

que mai no marcirà,

de magnànima bellesa

que tinc a les mans per tu...

A les profunditats de l’anima

naix l’arrel d’aquest present,

saba d’estima infinita

per saciar-te de tendresa

quan et lliure aquesta rosa,

quan m’agafes de la ma.

Hui et regale aquesta rosa

per tota l’eternitat,

doncs l’amor és essència

transitant per l’univers,

és allò que mai no canvia

enmig del canvi,

que mai no mor

perquè és vida...

Jo et regale aquesta rosa

si m’agafes de la ma.

APORUE

 

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara.

Com una premonició

les dotze estrelles són grogues,

color maleit pels segles...

el sofre del dimoni,

la pesta i l’epidèmia.

I el blau de baix

no és del cel,

és combustió de paraules

d’un gas podrit i corrupte

vomitat per la impudícia

d’inics parlaments.

Incompetents, impresentables,

pocavergonyes, psicòpates...

són el millor equip

a les ordres satàniques

del temple del diner.

Arruïnen, degeneren els pobles

amb fal·làcies esdevingudes

lleis i normatives al servei

de l’elit del mal.

L’obscuritat ha podrit

els pilars del cristianisme,

idiosincràsia i cultura deambulen,

deixats de la mà de Déu,

cap a l’abisme insondable

de degenerats propòsits.

Degollats, esquarterats,

senyant-se són assassinats

per la mitja lluna fanàtica

com màrtirs de la nostra identitat,

i aquesta, menyspreada, anihilada,

dona l’esquena...

passa de llarg

caminant cap al patíbul

de negligits esperits

aquesta societat

dirigida per la infàmia.

Aquí no es parla de pau

perquè la pau és la guerra,

l’armament seguretat,

el control és democràcia,

l’enviliment cultura

i les normatives llibertat,

són els nous principis

de la nova política

d’aquest nou ordre

forjat al foc de l’avern.

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara,

a Aporue l’han raptada,

no per amor,

aquesta vegada.

Delinqüents sense temor

ni de Déu ni de la Vida,

a les ordres d’En Banyeta

fan polítiques d’horror,

doncs ja resta saquejada,

d’esperit i ànima nueta,

aquesta Ítaca estimada...

ja el que ve és l'amargor.

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara...

a Aporue l’han raptada,

no per amor,

aquesta vegada.

MODEL DE MÓN

 

El cristall plorava amb tu

perquè tot ho veies tèrbol.

Ja cap finestra deixa vore...

tot traint el seu comès,

tampoc l’aire deixa entrar...

tot traint el seu comès,

ni tan sols la llum del dia...

tot traint el seu comès.

El cristall plorava amb tu

perquè tot ho veies tèrbol,

i és que el cristall ja no vol

que els teus ulls puguem mirar

més enllà del seu comès,

"No paga la pena, Amor"...

el cristall sap el que diu.

Quan mor l’esperit mor la vida i,

la consciència l’ésser abandona...

tot traint el seu comès.

HUMANITAT

 

Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.

Aquesta bondat que no troba camins d’acollida;
Aquest noble art d’espontaneïtat humana absent d’ulls
de contemplació i esguard;
Aquest sentiment que obra l'estima destruït per la ignomínia i l'odi...
estima que exhaureix
per no deixar-te viure...
i la vida és estima!

Puresa d’un caràcter
condemnat pel criteri
d'aquesta societat de l'ego,
indiferent a la sublim sensibilitat...

Tu! Instant que representes
allò Magnànim,
testimoni perenne
del sentit de l’existència,
tresor d’un demà
de noves generacions,
eres Amor i Temps, Eternitat!

A fora d’aquest ultratge,
trobaré el camí perdut
que porta a la teua essència,
i allí, davant aquell
egregi lloc oblidat,
pouaré les paraules
que la desuetud va proscriure
i clamaré amb elles,
farcit de plenitud,
a les Consciències de la Justícia
per redimir aquesta
humana obscuritat.

Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.

CONFESSIÓ

 

M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però per orientar-me abans calia elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida, interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps.

GRÀCIES, NATURALESA

 

He lliurat moltes vegades el meu esperit a les teues mans, i he segut feliç deixant-me portar per paisatges farcits d’harmonia, pels rierols i els llacs, dalt els turons entre mar i cel, dintre les coves escorcollant empremtes primitives, abraçat als arbres per sentir la seua saba, escoltant el so de les criatures...

He sentit tanta pau! Però, el meu temps va finant, prompte no podré arribar als cims majestuosos de la teua creació, ni donar les gràcies al sol quan asome a l’alba, ni sentir-me a un pas dels estels...

Allà dalt ja no hi serè quan el pas del temps no em deixe passar, l’inexorable pas del temps fa marcir l’alè del meu desig, però... No!

Generació, destrucció, renovació! Així com Tu cada primavera sempre ets jove, també jo ho seré...

Ara n’estic segur!

El meu esperit serà a les teues mans per sempre! Tornaré a Tu! 

Perquè som U!

Gràcies, Naturalesa.

CONSIDERACIONS SOBRE LA PAU

Pau no és cap paraula superficial, com es fa palesa quan ornamenta discursos hipòcrites de líders que consideren, d'entrada, a "l'altre" com un enemic a batir (siga un rival econòmic, cultural, etc), i utilitzen l'exèrcit i l'amenaça en nom de la “seguretat” dels seus respectius països.

Pau no és absència de guerres o el resultat d’un èxit bel•lic, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.

La Pau neix de la profunditat de l’ésser i es manifesta en forma d'agraïment per la Vida i del saber perdonar, desconnectar l'explosiu, treure el verí de la disputa a través de la llum de la consciència que, com el sol, il•lumina tot i tots. La pau sols coneix aquest camí d'harmonia i plenitud humana.

La Pau, com la Llibertat, són immanents a la Vida, per aquesta raó esdevenen drets universals: no podem parlar d’assossec i tranquil•litat d’una persona o nació si a l’altra part del món estan matant-se pels conflictes armats. Aquesta és la condició humana en sentir-se fill de la Mare Terra.
Però, desgraciadament, aquesta mateixa “condició humana” ha estat manipulada, instrumentalitzada, prostituïda, quan ha sigut valorada des d’una perspectiva concupiscent i egoista, allunyada d’aquest nexe d’unió amb la totalitat anomenat esperit humà.

El camí del transcendent és “l’Amor per la Vida”, primordial punt de convergència i centre en tot ésser humà, punt d’intersecció de la raó de ser de totes les cultures. Quan es perd aquesta transcendència, es perd també el sentit de la pau, llibertat, justícia i democràcia universals.

Des de la trascendència, dos consideracions: “No hi ha cap causa al món que meresca una gota de sang”. "Els exèrcits són incompatibles amb la pau  i les democràcies".

La reflexió esta servida.

 

LLUNA PLENA

 

Fa fred, molt fred,

sols el foc de la xemeneia

m’acompanya aquesta nit,

la flama bellugadissa

ompli d’ombres que tremolen

l’espai on soc.

Mire per la finestra,

la lluna és plena,

la seua claror m’arriba

com una salutació...

Bona nit! Li conteste,

tu que ho veus tot, li dic,

dis-me: quants xiquets

hi hauran al món

que passaran fred

aquesta nit?

Un exèrcit de núvols

ha amagat la lluna,

el foc de la xemeneia

s’ha apagat,

soc totalment a fosques

i sense resposta...

o serà eixa la resposta?

JO VINC D'AQUELLS TEMPS

 

Les arrugues dels iaios

són l’expressió

més vella i més bella

de la Vida...

Jo vinc d’aquells temps

de brasers i balancins

que enraonaven

farcits d’humanal afecte

en aquelles vesprades

fredes del Gener...

Més de 300 anys

il·lustraven aquell enteniment:

cinc amigues de l’avia,

cinc alenars d’un món

que hui recorde amb tristesa...

Aquell xiquet que jugava

amb joguets de fusta

al tomb d’aquells peus...

Hui recorde tanta estima,

tanta pau, tanta paciència,

tanta serenitat, tanta saviesa,

tanta comprensió, tant compromís,

tanta solidaritat, tanta atenció...

Tant d’amor que hui surt

d’aquestes llàgrimes que parlen

observant com sucumbeix

la vellesa i la bellesa

entre quatre indecents

parets d’un geriàtric...

Oblidats d’una joventut

perduda per carrers tecnològics

que no entenen

de sentiments ni d’estima...

Les arrugues dels avis

eren l’expressió

més vella i més bella

de la Vida...

Jo vinc d’aquells temps.

L'ÚLTIMA NIT DE L'ANY

L’últim dia de l’any

cau la pluja a poc a poc,

no podré vore estels,

no podré vore Sírius,

ni Cassiopea, ni Pegàs,

ni el cenyidor d’Orió...

Què llàstima!

Volia parlar amb ells

l’última nit de l’any,

perquè soc fill

dels camins incommensurables

i infinits de les estrelles,

perquè jo pertany a l’Univers,

perquè vuit-mil milions

pertanyem a l’Univers

i participem d’aquesta Consciència

que ens uneix amb la força de l’Amor...

Diàleg d’Amor particular

l’última nit de l’any

hagués volgut tenir, però...

Cau la pluja a poc a poc,

no puc vore els estels, tanmateix,

sé que hi són ahí,

darrere dels núvols,

en aquesta última nit de l’any...

sé que hi són ahí... I m’entra la pau.

Aprendre a confiar

en allò que no podem vore

però podem presentir i sentir,

és un do que ens regala la Vida...

Això volia demanar pel món, aquesta nit:

El diàleg íntim i particular

de totes i tots que habitem el món

amb la nostra font d’existència:

l’Amor que ve dels estels, de l’Univers,

i saber conéixer-nos a nosaltres mateixos,

i saber cóm hem d’habitar aquest món temporal,

i sentir-nos humans... I també divins...

En aquesta última nit de l’any

això volia jo demanar.

SONETS D'ANAR PER DÉNIA

        

 

DE L’AUTO

Qui no té més remei que agafar moto
i clavar-se pels carrers de la ciutat,
haurà de tindre la ment en claritat
si no vol a l’hospital fer-se foto.

I si de cas l’auto voldràs conduir,
doncs ves amb compte... El peató! El patinet!
D’on han eixit? Que m’agafa un ataquet!
I tot per voler aparcar... Quin sofrir!

Policia, ambulàncies, tots els dies
de segur ses sirenes t’acompanyen...
més val escoltar altres melodies!

En fi, si no vols que multa t’endinyen,
si no vols ni cabrejos ni estridències,
vés-te'n a peu i voràs com no t’emprenyen!

DEL VIANANT

A peu em diu que vaja el del sonet de dalt,
que així anar pel teu poble serà un esplai,
eixe no és d’aquí o de sa casa no ix mai,
doncs t’has de senyar abans creuar l’asfalt!

Per passejos peatonals ulls al bascoll
has de tindre: patinets, bicicletes...
Venen! Agafa la mà a les xiquetes!
I arribat a casa, quin mal et fa el coll!

Buscant pàrking conductors desesperats
quasi rep un bon cop, sóc invisible?
Això passa pel carrer tots els dies.

Si! T’impetre, Mare dels Desemparats!
Miracle és fer possible l’impossible:
Ficar-li al xòfer seny i res d’iracúndies!

Carta al Nadal

 

Carrers il·luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, saraus, sopades, dies de mal de ventre, regals a desdir, vacances aquí i allà… Tota aquesta marxa s’acosta d’aquí a uns quants dies. Allà aniran tots amb xiulets, tamborets, disfresses del Noël, barrets i serpentines, com fidels beneitons dels dictats d’un “sistema” que ha instrumentalitzat la teua festa en nom del negoci, perquè Nadal ja no s’entén sense tota aquesta idolatria materialista: Tot puja de preu, la gent s’amuntega per comprar pernils, galls dindis, marisc… Es tira el burro per la finestra!

Brevetat de la vida

Al vell balancí de reixeta
un seny d'arrugues
mirava passar la vida
gronxant-se avant i enrere,
inspiració i expiració,
alegries i angoixes,
accelerades unes,
mandroses les altres...

Al vell balancí de reixeta
l'encanudir s'asseia
mirant passar la vida,
amarat per la saviesa
d'uns ulls banyats de records...
L'ànima jove li deia:
Quantes coses no faria!
Quantes coses canviaria!

El vell balancí de reixeta
un bon dia s'aturà...
i l'ànima jove alçà el vol.

VIVENDA PÚBLICA: EL VITUPERI

 

“De la mateixa manera que la Constitució obliga els poders públics impulsar i executar vivenda pública per mor de dret social, també la democràcia obliga els polítics a ser moralment íntegres, i la llei a ser justa, però, una cosa és el text i les promeses i l’altra la realitat”.
I la realitat és desesperant per a milers de famílies que, després de pagar el lloguer, queden en situació de pobresa extrema.

650 ANYS LLUM

Anit mirava Orió,

o el caçador em mirava a mi,

no ho sé,

ho dic perquè aquella estrella

va deixar de brillar sobtadament

al punt de pensar en el món.

Si, jo pertany a l’Univers,

estem connectats...

Betelgeuse em mirava a mi.

Turisme

Van neulint els dies del meu poble,

passen a les palpentes...

la nit ha anat esmicant 

des del punt d,alba,

minut a minut, hora rere hora,

la llum que acompanyava

el ritme de l'ésser, el temps

dels meus arrels, dels estimats...

El consuetudinari ha estat envaït 

per una munió aliena

què emmetzina el sement deixat,

i aquest neix i creix enmig 

d'una foscor enlluernada pel diner...

I la meua mar, la meua muntanya,

el meu camp, la meua cultura, 

és víctima de la cobdícia 

d'un progrés estúpid,

buit d'esperit, d'essència,

de plenitud, de felicitat...

La foscor ens ha cegat,

ja sol vivim un crepuscle,

el de la nit.

DE SOBTE

 

De sobte, t’arriba la tragèdia...

prenent un cafè,

comprant verdura per sopar,

provant-te un vestit que t’agrada,

ficant gasolina a l’auto,

mirant la televisió a ta casa,

passejant el gosset,

donant-li un bes al teu fill...

De sobte, tot és arrossegat

sense pietat cap al precipici

de la ineptitud, de la incompetència,

de la indolència, de la desídia...

Sí! L’encarnació de la infàmia

ha esdevingut precipitadament precipici,

on sucumbeixen insospitadament

els innocents, deixant llampecs

de lluita per la vida

que perduraran per sempre

al cor dels seus amors...

eternament.

De sobte, les llàgrimes

parlen pels carrers,

i cauen a terra

fonent-se en un fang

de ràbia i desesperació,

desconsolades ànimes

arrancades dels seus cossos

per la indiferència oficial...

De sobte, les llàgrimes

s’aclamen a l’esperança

d’un anhel vital

que ràpidament corre

a través de la consciència

per fer-se present

tocant, sentint, abraçant...

Ara mateix! l’ésser estimat,

abans d’esdevenir record.

De sobte, les llàgrimes parlen

perquè no hi ha paraules,

orfes han quedat

de tot sentit davant la vida...

perquè les llàgrimes

són la veu dels absents,

són la veu d’una realitat

que no volem admetre

perquè som humans,

perquè estimem,

però, el temps... el temps...

De sobte, un torrent

immens de llàgrimes

amb exèrcits de paraules,

arrossegarà els miserables

d’aquella pols

als abismes del seu fang,

perquè mai més insulten

la humanitat en aquell jorn

de memòria i dignitat.

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

 

"Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures  pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos!!

Despertem!!

 

Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.

La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.
El bestiar camperol ja molesta als empresaris del progrés… també els nostres iaios són traslladats a gàbies residencials… i els nostres fills, obligats a buscar llar en altres llocs… els pobles es buiden d’origen i s’omplin de tumult.
Un nou exèrcit de governants menats per especialistes del diner, ocupen les ciutats del món en nom de la democràcia. Tot és modificat artificialment per mor de l’economia, i en nom del medi-ambient, naixen lleis i normatives que ha d’obeir el comú de la gent, Ah! Però no les multinacionals del sistema, on aquests mateixos reglaments, vesteixen de prosperitat els despropòsits provocats per aquestes empreses i les seues eines contaminants arreu del planeta… tanmateix, som nosaltres, els ciutadans, responsables d’aquest nivell de destrucció d’hàbitats mai vist a la història de la humanitat… així resa la maquinària política propagandística que anuncia noves obligacions de respecte i compromís amb la natura. Ni el mateix Satanàs sabria enganyar millor.
La política, ha esgotat tota credibilitat perquè el polític ja no és la dimensió humana de la política, és una altra cosa que te a vorer amb la gestió dels interessos econòmics de grans empresaris. Els cultes, els íntegres, els honestos, no volen estar, i els pocs que estan, són crucificats. La corrupció desbanca la virtut.
La pretensió maquiavèl·lica d’aconseguir recursos naturals continua, abans colonitzaven, hui exporten models de democràcia, però la finalitat és la mateixa: exhaurir la riquesa d’aquells territoris, furtar-los el pa de cada dia en nom del progrés i la qualitat de vida del nostre primer món.
I fugen d’aquella esterilitat boques consumides per la fam; i creuen oceans esdevinguts cementeris de consens democràtic; i els que arriben, ningú no els vol. L’ONU vesteix molt… vesteix un maniquí anomenat hipocresia.
El drac roig, parla d’un món multipolar; la falç de l’ós, parla de cooperació; l’àguila i les seues cries europees, parla de llibertats i de pau, però… tot és mentida!
Les guerres i els interessos parlen de realitats als pocs que encara poden alçar la veu davant les indecències i la iniquitat d’aquest despotisme democràtic, malgrat els coste la vida…
Més armament! Més armament! Bramen els infames invocant la pau, impertèrrits davant el sofriment, la destrucció i la massacre… què els importen les persones? Res!
Milers de joves innocents, tanquen els ulls per sempre a la primavera de les seues vides, destrossats per la metralla turment dels progenitors fins el final dels seus dies… Més armament! Més armament! Bramen els infames dels estats. Què els importen les persones? Res! Mentre, les fàbriques de la mort festegen al déu Mart amb danses mercantilistes, la música, és metàl·lica com els seus cors.
Lleis d’ignomínia a les càtedres de la justícia, són dictades per les elits del món en tant ses togues jurídiques cobreixen obscenitats a plena llum del dia. La corrupció ja ha perdut la vergonya, i es passeja pels carrers saludant la gent… i la gent, correspon!
El súmmum de l’estupidesa ha colonitzat la societat. Intel·ligència artificial i pandèmies de displays infecten neurones humanes que deixen de reflexionar. La gran massa actua per impulsos convenientment (tele) dirigits pels magnats a través dels seus mitjans. En pocs anys, el control de les societats serà absolutament total, fins els nostres pensaments restaran intervinguts. Esdevinguts xips humans amb contrasenyes per poder comprar, menjar i viure, serem mascotes de cíborgs dominants als sectors productiu i social.
Mentrestant, al nostre voltant, mor allò naturalment creat, i neix i creix un món virtual que ens fa perdre la realitat i ens fa viure la imbecil·litat introduïda a les nostres ments. Sembla que ja no sabem estimar els valors de la nostra existència. Cauen els pilars del món a sobre de tots nosaltres mentre s’aplaudeix aquesta ruïna.
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u…
Ara i aquí, Maremar, la teua maror m’arriba corferida pel menyspreu i la crueltat. El foc d’Alexandria, davant teua continua cremant, les espurnes es separen de la cendra viva com l’ésser humà es separa de la vida, tots dos desintegrats. El clam del teu missatge, esgota un meu cor cansat d’esperar l’esperança d’un nou dia. Simone Weil tenia raó: «l’espera del que vindrà no és l’esperança sinó l’angoixa»

Es fa de dia i no et despertes,
el sol t’il·lumina i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd,
però tu, continues dormit.
La vida et busca tots els dies,
truca la porta dels teus sentiments,
aquest bes diari farcit d’estima
no troba resposta… continues dormit.
A l’alba, sacsegen la teua consciència
perquè canvies d’actitud
i transformes aquesta realitat
que depèn de tu… depèn de tu,
però, no et vols despertar.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
Morfeu et sedueix
amb somnis concupiscents.
Empatxat d’individualitat
et creus feliç i realitzat,
però, no veus a qui trepitges.
Especulació! Explotació! Producció!
Competitivitat! Expansió! Immediatesa!
Consum! Possessió! Egoisme!
Les masses busquen
la felicitat promesa
sense atendre conseqüències.
Mercaderies! Bancs! Economia!
Globalització! Neoliberalisme! Riquesa!
Monoculturalitat! Homogeneïtat! Unicitat!
Tecnologia! Robòtica!
Les elits busquen el control
disfressades de democràcies i llibertats.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
guerres i injustícies avancen
mentre tu ets a casa teua
gaudint plaers onírics
amb finestres tancades,
no vols escoltar el clam d’angoixa
que projecta el teu estat de benestar.
Els dies ja tenen por… Despertem!
El sol encara il·lumina
i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd.
Obrim finestres i portes,
isquem al carrer!
Naturalesa, món, univers…
tots tres som u!
Milers de milions som u!
Lluitem contra aquesta
corrupció empestada
d’avarícia i ambició,
tombem aquest sistema imposat!
Qualsevol dia pot ser el nou dia,
una nova vida, un nou món!
Milers de milions som u!
Despertem les consciències!

AMOR

La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.

Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.

Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.

En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.

L'Amor és etern, com nosaltres.