DE SOBTE

 

De sobte, t’arriba la tragèdia...

prenent un cafè,

comprant verdura per sopar,

provant-te un vestit que t’agrada,

ficant gasolina a l’auto,

mirant la televisió a ta casa,

passejant el gosset,

donant-li un bes al teu fill...

De sobte, tot és arrossegat

sense pietat cap al precipici

de la ineptitud, de la incompetència,

de la indolència, de la desídia...

Sí! L’encarnació de la infàmia

ha esdevingut precipitadament precipici,

on sucumbeixen insospitadament

els innocents, deixant llampecs

de lluita per la vida

que perduraran per sempre

al cor dels seus amors...

eternament.

De sobte, les llàgrimes

parlen pels carrers,

i cauen a terra

fonent-se en un fang

de ràbia i desesperació,

desconsolades ànimes

arrancades dels seus cossos

per la indiferència oficial...

De sobte, les llàgrimes

s’aclamen a l’esperança

d’un anhel vital

que ràpidament corre

a través de la consciència

per fer-se present

tocant, sentint, abraçant...

Ara mateix! l’ésser estimat,

abans d’esdevenir record.

De sobte, les llàgrimes parlen

perquè no hi ha paraules,

orfes han quedat

de tot sentit davant la vida...

perquè les llàgrimes

són la veu dels absents,

són la veu d’una realitat

que no volem admetre

perquè som humans,

perquè estimem,

però, el temps... el temps...

De sobte, un torrent

immens de llàgrimes

amb exèrcits de paraules,

arrossegarà els miserables

d’aquella pols

als abismes del seu fang,

perquè mai més insulten

la humanitat en aquell jorn

de memòria i dignitat.

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

 

"Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures  pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos!!

Despertem!!

 

Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.

La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.
El bestiar camperol ja molesta als empresaris del progrés… també els nostres iaios són traslladats a gàbies residencials… i els nostres fills, obligats a buscar llar en altres llocs… els pobles es buiden d’origen i s’omplin de tumult.
Un nou exèrcit de governants menats per especialistes del diner, ocupen les ciutats del món en nom de la democràcia. Tot és modificat artificialment per mor de l’economia, i en nom del medi-ambient, naixen lleis i normatives que ha d’obeir el comú de la gent, Ah! Però no les multinacionals del sistema, on aquests mateixos reglaments, vesteixen de prosperitat els despropòsits provocats per aquestes empreses i les seues eines contaminants arreu del planeta… tanmateix, som nosaltres, els ciutadans, responsables d’aquest nivell de destrucció d’hàbitats mai vist a la història de la humanitat… així resa la maquinària política propagandística que anuncia noves obligacions de respecte i compromís amb la natura. Ni el mateix Satanàs sabria enganyar millor.
La política, ha esgotat tota credibilitat perquè el polític ja no és la dimensió humana de la política, és una altra cosa que te a vorer amb la gestió dels interessos econòmics de grans empresaris. Els cultes, els íntegres, els honestos, no volen estar, i els pocs que estan, són crucificats. La corrupció desbanca la virtut.
La pretensió maquiavèl·lica d’aconseguir recursos naturals continua, abans colonitzaven, hui exporten models de democràcia, però la finalitat és la mateixa: exhaurir la riquesa d’aquells territoris, furtar-los el pa de cada dia en nom del progrés i la qualitat de vida del nostre primer món.
I fugen d’aquella esterilitat boques consumides per la fam; i creuen oceans esdevinguts cementeris de consens democràtic; i els que arriben, ningú no els vol. L’ONU vesteix molt… vesteix un maniquí anomenat hipocresia.
El drac roig, parla d’un món multipolar; la falç de l’ós, parla de cooperació; l’àguila i les seues cries europees, parla de llibertats i de pau, però… tot és mentida!
Les guerres i els interessos parlen de realitats als pocs que encara poden alçar la veu davant les indecències i la iniquitat d’aquest despotisme democràtic, malgrat els coste la vida…
Més armament! Més armament! Bramen els infames invocant la pau, impertèrrits davant el sofriment, la destrucció i la massacre… què els importen les persones? Res!
Milers de joves innocents, tanquen els ulls per sempre a la primavera de les seues vides, destrossats per la metralla turment dels progenitors fins el final dels seus dies… Més armament! Més armament! Bramen els infames dels estats. Què els importen les persones? Res! Mentre, les fàbriques de la mort festegen al déu Mart amb danses mercantilistes, la música, és metàl·lica com els seus cors.
Lleis d’ignomínia a les càtedres de la justícia, són dictades per les elits del món en tant ses togues jurídiques cobreixen obscenitats a plena llum del dia. La corrupció ja ha perdut la vergonya, i es passeja pels carrers saludant la gent… i la gent, correspon!
El súmmum de l’estupidesa ha colonitzat la societat. Intel·ligència artificial i pandèmies de displays infecten neurones humanes que deixen de reflexionar. La gran massa actua per impulsos convenientment (tele) dirigits pels magnats a través dels seus mitjans. En pocs anys, el control de les societats serà absolutament total, fins els nostres pensaments restaran intervinguts. Esdevinguts xips humans amb contrasenyes per poder comprar, menjar i viure, serem mascotes de cíborgs dominants als sectors productiu i social.
Mentrestant, al nostre voltant, mor allò naturalment creat, i neix i creix un món virtual que ens fa perdre la realitat i ens fa viure la imbecil·litat introduïda a les nostres ments. Sembla que ja no sabem estimar els valors de la nostra existència. Cauen els pilars del món a sobre de tots nosaltres mentre s’aplaudeix aquesta ruïna.
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u…
Ara i aquí, Maremar, la teua maror m’arriba corferida pel menyspreu i la crueltat. El foc d’Alexandria, davant teua continua cremant, les espurnes es separen de la cendra viva com l’ésser humà es separa de la vida, tots dos desintegrats. El clam del teu missatge, esgota un meu cor cansat d’esperar l’esperança d’un nou dia. Simone Weil tenia raó: «l’espera del que vindrà no és l’esperança sinó l’angoixa»

Es fa de dia i no et despertes,
el sol t’il·lumina i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd,
però tu, continues dormit.
La vida et busca tots els dies,
truca la porta dels teus sentiments,
aquest bes diari farcit d’estima
no troba resposta… continues dormit.
A l’alba, sacsegen la teua consciència
perquè canvies d’actitud
i transformes aquesta realitat
que depèn de tu… depèn de tu,
però, no et vols despertar.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
Morfeu et sedueix
amb somnis concupiscents.
Empatxat d’individualitat
et creus feliç i realitzat,
però, no veus a qui trepitges.
Especulació! Explotació! Producció!
Competitivitat! Expansió! Immediatesa!
Consum! Possessió! Egoisme!
Les masses busquen
la felicitat promesa
sense atendre conseqüències.
Mercaderies! Bancs! Economia!
Globalització! Neoliberalisme! Riquesa!
Monoculturalitat! Homogeneïtat! Unicitat!
Tecnologia! Robòtica!
Les elits busquen el control
disfressades de democràcies i llibertats.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
guerres i injustícies avancen
mentre tu ets a casa teua
gaudint plaers onírics
amb finestres tancades,
no vols escoltar el clam d’angoixa
que projecta el teu estat de benestar.
Els dies ja tenen por… Despertem!
El sol encara il·lumina
i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd.
Obrim finestres i portes,
isquem al carrer!
Naturalesa, món, univers…
tots tres som u!
Milers de milions som u!
Lluitem contra aquesta
corrupció empestada
d’avarícia i ambició,
tombem aquest sistema imposat!
Qualsevol dia pot ser el nou dia,
una nova vida, un nou món!
Milers de milions som u!
Despertem les consciències!

AMOR

La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.

Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.

Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.

En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.

L'Amor és etern, com nosaltres.

POSSEÏTS

Per a més vergonya aliena,

davant els nostres nassos

els polítics es despullen

dels trages esgotats d’ideologia,

doncs una nova moda

s’imposa des dels temples del diner.

Insignes psicòpates

amb banyes de cabrit

els revesteixen

amb la pell artificial

de la tecnologia,

aquesta nova creació

pel control social

programada per configurar

el nou ordre mundial.

Les titelles

ja no es mouen amb fils

sinó amb la ment

dels seus artífex.

SOM EN MANS DE...

 

                                                 

           

Ens enlluernen amb missatges de pau, democràcia i llibertat, el problema és que ho fan des de tribunes finançades per grups de poder econòmic on els valors d’aquests principis no poden escapar-se del camp conceptual capitalista, un camp o sistema on els criteris democràtics són totalment incompatibles amb la vida.

Creure que les guerres porten a la pau és símptoma d’una ment malalta, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.

Creure en una democràcia on representants i càrrecs no són realment elegits pel poble sinó per aquests grans grups de poder econòmic a través d’estratègies d’enginyeria social portades a terme per mitjans de comunicació d’efectes cognitius on les paraules dels seus periodistes tenen un preu, creure que som a una democràcia en aquestes condicions, dic, és obscè, i més quan es demonitza i censura a periodistes honestos que interpreten la realitat del que passa, o siga, donar a conèixer totes aquestes pràctiques mafioses i les seues conseqüències socials, polítiques i mediambientals.

La democràcia està subjugada al capitalisme i la corrupció és inherent a ella.

L’estat d’emergència climàtica i mediambiental actual és conseqüència del principal fonament del capitalisme: «La naturalesa com objecte d’explotació i de negoci».

I en nom d’aquest axioma s’enceten guerres cruels on moren centenars de milers de joves sense saber realment per què donen la vida; sense saber que la raó de tantes tragèdies familiars està a milers de quilòmetres dels seus països; sense saber que aquelles revoltes socials que enderrocaren governs legítims foren dissenyades en nom de l’hegemonia mundial; sense saber que han sigut perversament enganyats per la propaganda canalla dels mitjans de comunicació.

Tanta sang vesada, tanta joventut arruïnada, tantes vides aniquilades, tantes famílies condemnades... No sols són psicòpates, també dimonis.

Ara mateix, vivim uns temps de degradació ètica i moral tan allunyats dels camins de l’humà que aquests semblen ja impossibles de trobar.

En aquestes condicions el món no pot acabar bé, de cap manera.

LA MORT SERÀ UNA OPCIÓ, QUINA?

El tecnòcrata diu:

"L'any 2040 tothom tindrà l'opció de ser jove per sempre, gràcies als avanços en I.A. i ADN. També podrem convertir-nos en Cyborgs, on la tecnología formarà part del nostre cos. Els mil-milionaris, podràn optar per insertar les seues ments en nadons nascuts exclusivament sense cervell."

El filòsof diu:

"La llavor és  morta, i pot restar inert durant molts anys, però... de sobte, si es sembra i la terra és  fèrtil, germina i dóna fruit.  L'esperit és la llavor de l'ésser humà, si no sabem "sembrar per habitar el món", res no podrà nàixer en nosaltres, ni créixer ni donar el seu fruit, restarà morta la nostra ànima... Eternament! Doncs vida i mort pertanyen a una única realitat, són  components de la mateixa vida".

Vegeu l'essència en l'invisible? Del contrari, ja sou víctimes d'aquesta societat de consum massiu tecnològic-capitalista... Ja vegeu el món amb ulls de Cíborg! L'èxit del 2040 està assegurat.

EL MÓN S'ENFOSCA

Caldrà eixir a fora d’aquest insult

a buscar la bondat

que no troba camins d’acollida,

a buscar les restes d’aquest noble

sentiment humà que obra l’amor

destruït per la ignomínia i l’odi.

Caldrà eixir a buscar

la puresa de caràcter, d’integritat,

corrompuda dia rere dia

per la indecència i la indignitat.

P.A.I. LLÍBER: UN MÉS

 

“Quan la cultura, tradicions i festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima al nostre patrimoni natural és lliurat a la sort d’interessos urbanístics, aleshores la integritat cultural dels pobles abandona la seua raó d’ésser deixant-nos un demà privat d’identitat, d’autenticitat i plenitud de Vida”

Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rosegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets (el 75% del nostre litoral ja està urbanitzat); camps, fins fa pocs anys en producció, ara plens de camps de golf i zones d’oci.

POEMA DE REALITAT

 

Un silenci ple de vida,

buit insondable i magnànim,

misteri que no cal esbrinar

quan neix la Paraula,

font d’un Univers

que brolla creació constant.

No hi ha principi,

tampoc un final,

com no hi ha u ni dos,

hi ha comunió amb la totalitat.

Uns teus ulls plens de llum,

un teu cos d’harmonia,

els teus mots

s’enlairen cap a l’infinit

com cant de lloança a l’existència,

i quan els teus fets

sento dintre meu,

soc feliç.

Company! La bellesa

és amb tu per l’amor,

i la llibertat, i la pau,

i la joia, i la plenitud...

No et preguntes per què

ni cóm neix aquest teu Univers

únic i sobirà que participa

fonent-se amb la natura,

amb les criatures...

Sentiment que connecta sentiments,

estima que connecta solidaritat,

som U...

No et preguntes pet què ni cóm

neix aquest teu Univers ara i aquí...

Viu-lo!

RÈQUIEM

 

Un flux continu

d'aigües estèrils

va intervenint

la saó del poble

fins depravar-lo.

Rius de diner forà

sedueixen l’arrel del cor

transformant la mirada,

corrompent l’estima.

La bellesa dels llocs

és a la venda,

i l’ànima dels qui estimaven

prega a Déu pels seus fills,

esdevinguts proxenetes

de la pròpia cultura.

Mossèn alça el cos

d’aquesta terra

oferint-la en holocaust a Déu,

i beu a la prístina copa

l’últim glop d’essència

que amb bell esguard

de segles custodiava.

CONTEMPORANEÏTAT

 

En tinc prou mirant la mar,

en tinc prou mirant el cel,

deixeu, doncs, d’oferir-me felicitat,

no em bombardegeu més.

Cadascú és feliç de moltes maneres,

la més senzilla i la més intensa

no val diner... t’ho dona la vida.

Però, vosaltres no ho enteneu.

Per això, soc d’aquest món,

però no estic amb ell.

FINS A QUAN LES GUERRES?

Si consultem al diccionari la paraula «militar» veiem que fa referència a «milícia», la qual definició al·ludeix a «l’art de fer la guerra». Convenint que l’art és una virtut, subjectivament hauria de definir «guerra» com un «moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per crear destrucció, terror i mort». La RAE hauria de recapacitar.

Diguen allò que diguen, la guerra és símptoma de depravació de la conducta humana, un fracàs filantròpic inherent a la història de la humanitat, empresa per interessos de tota mena («el nervi de la guerra son els diners» Cic.) i testimoni d’un procedir alié als principis humans.

D’altra banda, som víctimes d’un persuadir fal·laç que indueix a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau. No! Cap guerra no porta a la pau, sols a la victòria, una victòria sempre amenaçada per la veu dels vençuts... No, no porta a la pau.

DESPERTEM!!

 

RÈQUIEM

 

Continuen ferint muntanyes

de formigó metrallades.

Foradades sense pietat,

sucumbeixen nius d’aus

estimbats amb l’espantat vol

dels progenitors. Allà baix,

esmicolades llorigueres

d’animals desnonats

en són testimoni

de la roïndat humana.

La pedra viva veu el cel

abans d’ofegar-se amb el ciment,

com carn alçada d’accidentat

en cura de mercromina.

Silenci, les criatures se’n van,

la vegetació és un plany

que ningú no sap escoltar.

Cent pins han tallat

en un moment

trencant el seu cicle de vida,

a ningú no li importa...

Els del poble veuen turisme,

els del poble veuen progrés.

LA PEDRA

 

"En record de la sendeta del marge roig"

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.

Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...

FERRALLA

No cal que em digues res...

jo també he vist, he plorat

de ràbia, d’impotència,

perquè aquest mal

és a tot arreu, tot ho penetra,

des de les grans ciutats fins

els indrets més amagats de la terra,

incloses les entranyes més insondables.

El nostre cor s´ha endurit.

El metal és fred,

insensible, dur, inclement.

El metal de metalls

que governa la ferralla humana

m’ofereix els seus àpats contínuament,

suculents, provocadors,

farcits d’un desig irresistible

de possessió i plaer,

però el meu esperit encara resisteix,

no sé per molt de temps

davant aquesta civilització

de concupiscència encarnada.

Si, el cor de les personers

ha endurit, ja és ferro.

EXTRANY AL MEU POBLE

 

Han prostituït el meu poble,

despullat, humiliat,

violat, fornicat

per aquesta gentola

empatxada de diner,

golafre de territori,

insaciables depredadors

d’espais bells i estimats

per aquells que els habitaven...

Maleïdes lleis urbanístiques!

Maleïts puteros del formigó!

PASSEM...

 

I.A.

     

  

La degradació de la naturalesa és reflex

de nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...

Ja parlen les llàgrimes del filòsof,

les seues paraules fa temps

expiraren en càtedres d’indiferència

als parlaments del món.

Però, des d’aleshores,

un vent insistent no amaina:

enlairades, han estat penetrades

als indrets profunds

de l’enteniment humà...

allí han trobat

el seu destí fatal.

Coneixement i consciència,

saviesa i humanitat,

amor i vida,

divorci, desintegració.

PLOU

És diumenge, plou,

assegut davant el cristall

mire la muntanya

ocupada pels núvols.

I entre les ratlles transparents

el meu pensament 

vol fugir...

Com cau una pedra

a l'aprofundir de la mar,

lleugera i dolçament,

arribe al fons insondable

de pau i d'amor, lluny,

on res em pertorba.

Que no deixe de ploure.

COMENÇA LA NIT

Comença la nit. He vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una urbs que ja no conec, ni vull conèixer. Havia estat endormiscat, adormit... o m’haurien sotmés a la hipnosi del progrés? Sí, potser això últim, crec. Però hui he despertat.

A sigut aquest matí. Un grapat de teuladins trinaven com desesperats per una teulada i, com si algú m’hagués programat, automàticament s’avivà en mi la memòria d’aquells anys de carrers de pols i arbredes, absents d’immediateses i d’estrés, de sorolls que enverinen l’esperit i de gent estranya que no diu «bon dia».

L'ESTRELLA

 

Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.

Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.

Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...

BANCS "AMIGOS"

 

Santander, BBVA, CaixaBanc, Sabadell, Bankinter... aquests grans bancs del Ibex35, entre gener i setembre, han generat un benefici de quasi 16.000 milions d’euros, un 52% més que abans de la pandèmia. Tanmateix, en aquest mateix període han estat comiats quasi 15.000 empleats d’aquestes entitats, producte de les fusions amb altres bancs més petits i del tancament d’oficines, sobretot a pobles més menuts.

ALLÒ MARCIT

 

al meu pare

Els dies de sol se’n van,

i pel vell camí

queda el somriure de les flors,

la collita de primícies,

l’alegria d’allò fèrtil,

la frescor d'aquells trencs d'alba...

És el que veig

quan m’ature

i mire enrere,

a la llunyania.

Aquest camí s’ha fet curt,

tanmateix, ja el crepuscle

que anuncia la nit és aquí,

i tot comença

a perdre color.

Els ulls, decrèpits,

es resignen

davant la realitat,

i el sentit d’allò marcit

et revela cada instant,

cada moment, intens,

de joia, d’estima,

com ritu sagrat

que el temps registra

i que mai no es perd,

cap paraula, cap carícia, cap alè...

Sóc aquí, encanudint,

concentrat davant el llibre 

de la meua vida,

tot esperant els dies que resten,

ja freds i enterbolits,

fins que arribe la nit...

El sentit d’allò marcit.

LA NIT DEL MEU POBLE

 

L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:

EL FOLL

Vaig anar a visitar un amic meu que viu sol fa molts anys, allunyat del soroll de les ciutats. Molts el prenen per boig, jo no. Tots som intèrprets del llenguatge de la naturalesa, quan més xiquet eres més perceps, ara me’n adone. Així em va parlar:

L’AU

És un dia de vent,

ha plogut, el cel és gris,

jo, assegut davant la finestra,

allà lluny albire un au,

gran, potser un àguila,

que volta i volta fent tombs,

ara ascendeix, ara baixa,

quasi sense agitar les ales,

pareix que el vent l’ajude

i el relleu de la muntanya

li marque el límit de davallada

mentre el fullam dels arbres

aplaudeix l’espectacle...

què hi farà?

Siguem reals: guanyar-se la vida,

sobreviure!

Sí, em lleve de la cadira,

vaig a prepara el dinar...

tots hem de sobreviure!

MORT

Entra sense clau,

sense dir res,

i et furta la vida d'improvís,

espontàniament,

impassible al dol dels estimats,

impertèrrit a l'esperit pertorbat

per la pèrdua,

així arriba la sentència

dictada al nàixer

de les persones,

futur cert, inexorable,

que molts obliden...

i se'n recorden massa tard.

TOTS SANTS

Abandonat el camí,

velles sendes de segles 

prompte seràn orfes

de tradició i de costum.

Abandonat el respecte,

els nostres morts,

en pocs anys 

seràn víctimes de l'oblit...

els seus joves van perduts 

al laberint tecnològic

de displays escuracervell.

SUBMERGIT EN LA MEMÒRIA

Voldria, amb els ull tancats,

enlairar la meua mà

i agafar aquells temps

allunyats de la decadència,

quan el fruir dels nostres cossos

anunciaven la plenitud del desig

de la primera vegada, 

més enllà de la innocència

que ja havíem deixa't,

no del tot...

ANEM FENT POBLE

 

El sol se’n va, es fa tard,

els dies de tempesta, pel ponent,

no els hi tindré en compte.

En mi queda la seua llum

i l’esclat de les flors d’arrel

baix aquest cel d’esperança

dipositat en mi.

La terra davant meua

i l’empenta de les seues petjades

recorden el meu deure,

el llom jove llaurarà

pel demà dels esclats,

fins el final d’un altre dia.

EL TRIOMF DE LA FALSEDAT

 

Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!

L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.

EL QUE VEIG

Veig a Posidó, veig a Neptú,

perquè la mar sempre és blava,

plenitud de vida,

pau que niua a les profunditats,

i uns i altres,

aiguats natius,

viuen... sense més.

Però, aquí dalt,

hi són els de Posidó,

hi són els de Neptú,

i es furten la vida

els uns contra els altres,

oriünds i forasters,

buscant la mort... sense més.

SOL

 

Mesquins!!

No pertorbeu 

la pau de la solitud,

últim refugi

on preservar la dignitat.

L’AVI DE LA NIT

 

Seia totes les nits

al banquet de pedra,

baix el galà de nit.

Jo l'observava

des de la meua finestra.

Una bombeta de 25W

donava penombra

a aquell carrer

de terra i de pedres,

front l’estació d’Alacant.

Dos punts de llum verda,

minúsculs però cridaners,

m’indicaven el ras de terra,

i a prop seu,

com restes de tronc

d’arbre mort,

s’intuïen els seus peus.

Finals de Juliol,

grills i lluernes,

un cel farcit d’estrelles

feia d’aquell lloc

l’escenari d’allò que,

hui, cinquanta anys després,

he comprés.