HUMANITAT

 

Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.

Aquesta bondat que no troba camins d’acollida;
Aquest noble art d’espontaneïtat humana absent d’ulls
de contemplació i esguard;
Aquest sentiment que obra l'estima destruït per la ignomínia i l'odi...
estima que exhaureix
per no deixar-te viure...
i la vida és estima!

Puresa d’un caràcter
condemnat pel criteri
d'aquesta societat de l'ego,
indiferent a la sublim sensibilitat...

Tu! Instant que representes
allò Magnànim,
testimoni perenne
del sentit de l’existència,
tresor d’un demà
de noves generacions,
eres Amor i Temps, Eternitat!

A fora d’aquest ultratge,
trobaré el camí perdut
que porta a la teua essència,
i allí, davant aquell
egregi lloc oblidat,
pouaré les paraules
que la desuetud va proscriure
i clamaré amb elles,
farcit de plenitud,
a les Consciències de la Justícia
per redimir aquesta
humana obscuritat.

Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.

CONFESSIÓ

 

M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però per orientar-me abans calia elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida, interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps.

GRÀCIES, NATURALESA

 

He lliurat moltes vegades el meu esperit a les teues mans, i he segut feliç deixant-me portar per paisatges farcits d’harmonia, pels rierols i els llacs, dalt els turons entre mar i cel, dintre les coves escorcollant empremtes primitives, abraçat als arbres per sentir la seua saba, escoltant el so de les criatures...

He sentit tanta pau! Però, el meu temps va finant, prompte no podré arribar als cims majestuosos de la teua creació, ni donar les gràcies al sol quan asome a l’alba, ni sentir-me a un pas dels estels...

Allà dalt ja no hi serè quan el pas del temps no em deixe passar, l’inexorable pas del temps fa marcir l’alè del meu desig, però... No!

Generació, destrucció, renovació! Així com Tu cada primavera sempre ets jove, també jo ho seré...

Ara n’estic segur!

El meu esperit serà a les teues mans per sempre! Tornaré a Tu! 

Perquè som U!

Gràcies, Naturalesa.

CONSIDERACIONS SOBRE LA PAU

Pau no és cap paraula superficial, com es fa palesa quan ornamenta discursos hipòcrites de líders que consideren, d'entrada, a "l'altre" com un enemic a batir (siga un rival econòmic, cultural, etc), i utilitzen l'exèrcit i l'amenaça en nom de la “seguretat” dels seus respectius països.

Pau no és absència de guerres o el resultat d’un èxit bel•lic, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.

La Pau neix de la profunditat de l’ésser i es manifesta en forma d'agraïment per la Vida i del saber perdonar, desconnectar l'explosiu, treure el verí de la disputa a través de la llum de la consciència que, com el sol, il•lumina tot i tots. La pau sols coneix aquest camí d'harmonia i plenitud humana.

La Pau, com la Llibertat, són immanents a la Vida, per aquesta raó esdevenen drets universals: no podem parlar d’assossec i tranquil•litat d’una persona o nació si a l’altra part del món estan matant-se pels conflictes armats. Aquesta és la condició humana en sentir-se fill de la Mare Terra.
Però, desgraciadament, aquesta mateixa “condició humana” ha estat manipulada, instrumentalitzada, prostituïda, quan ha sigut valorada des d’una perspectiva concupiscent i egoista, allunyada d’aquest nexe d’unió amb la totalitat anomenat esperit humà.

El camí del transcendent és “l’Amor per la Vida”, primordial punt de convergència i centre en tot ésser humà, punt d’intersecció de la raó de ser de totes les cultures. Quan es perd aquesta transcendència, es perd també el sentit de la pau, llibertat, justícia i democràcia universals.

Des de la trascendència, dos consideracions: “No hi ha cap causa al món que meresca una gota de sang”. "Els exèrcits són incompatibles amb la pau  i les democràcies".

La reflexió esta servida.

 

LLUNA PLENA

 

Fa fred, molt fred,

sols el foc de la xemeneia

m’acompanya aquesta nit,

la flama bellugadissa

ompli d’ombres que tremolen

l’espai on soc.

Mire per la finestra,

la lluna és plena,

la seua claror m’arriba

com una salutació...

Bona nit! Li conteste,

tu que ho veus tot, li dic,

dis-me: quants xiquets

hi hauran al món

que passaran fred

aquesta nit?

Un exèrcit de núvols

ha amagat la lluna,

el foc de la xemeneia

s’ha apagat,

soc totalment a fosques

i sense resposta...

o serà eixa la resposta?

JO VINC D'AQUELLS TEMPS

 

Les arrugues dels iaios

són l’expressió

més vella i més bella

de la Vida...

Jo vinc d’aquells temps

de brasers i balancins

que enraonaven

farcits d’humanal afecte

en aquelles vesprades

fredes del Gener...

Més de 300 anys

il·lustraven aquell enteniment:

cinc amigues de l’avia,

cinc alenars d’un món

que hui recorde amb tristesa...

Aquell xiquet que jugava

amb joguets de fusta

al tomb d’aquells peus...

Hui recorde tanta estima,

tanta pau, tanta paciència,

tanta serenitat, tanta saviesa,

tanta comprensió, tant compromís,

tanta solidaritat, tanta atenció...

Tant d’amor que hui surt

d’aquestes llàgrimes que parlen

observant com sucumbeix

la vellesa i la bellesa

entre quatre indecents

parets d’un geriàtric...

Oblidats d’una joventut

perduda per carrers tecnològics

que no entenen

de sentiments ni d’estima...

Les arrugues dels avis

eren l’expressió

més vella i més bella

de la Vida...

Jo vinc d’aquells temps.

L'ÚLTIMA NIT DE L'ANY

L’últim dia de l’any

cau la pluja a poc a poc,

no podré vore estels,

no podré vore Sírius,

ni Cassiopea, ni Pegàs,

ni el cenyidor d’Orió...

Què llàstima!

Volia parlar amb ells

l’última nit de l’any,

perquè soc fill

dels camins incommensurables

i infinits de les estrelles,

perquè jo pertany a l’Univers,

perquè vuit-mil milions

pertanyem a l’Univers

i participem d’aquesta Consciència

que ens uneix amb la força de l’Amor...

Diàleg d’Amor particular

l’última nit de l’any

hagués volgut tenir, però...

Cau la pluja a poc a poc,

no puc vore els estels, tanmateix,

sé que hi són ahí,

darrere dels núvols,

en aquesta última nit de l’any...

sé que hi són ahí... I m’entra la pau.

Aprendre a confiar

en allò que no podem vore

però podem presentir i sentir,

és un do que ens regala la Vida...

Això volia demanar pel món, aquesta nit:

El diàleg íntim i particular

de totes i tots que habitem el món

amb la nostra font d’existència:

l’Amor que ve dels estels, de l’Univers,

i saber conéixer-nos a nosaltres mateixos,

i saber cóm hem d’habitar aquest món temporal,

i sentir-nos humans... I també divins...

En aquesta última nit de l’any

això volia jo demanar.

SONETS D'ANAR PER DÉNIA

        

 

DE L’AUTO

Qui no té més remei que agafar moto
i clavar-se pels carrers de la ciutat,
haurà de tindre la ment en claritat
si no vol a l’hospital fer-se foto.

I si de cas l’auto voldràs conduir,
doncs ves amb compte... El peató! El patinet!
D’on han eixit? Que m’agafa un ataquet!
I tot per voler aparcar... Quin sofrir!

Policia, ambulàncies, tots els dies
de segur ses sirenes t’acompanyen...
més val escoltar altres melodies!

En fi, si no vols que multa t’endinyen,
si no vols ni cabrejos ni estridències,
vés-te'n a peu i voràs com no t’emprenyen!

DEL VIANANT

A peu em diu que vaja el del sonet de dalt,
que així anar pel teu poble serà un esplai,
eixe no és d’aquí o de sa casa no ix mai,
doncs t’has de senyar abans creuar l’asfalt!

Per passejos peatonals ulls al bascoll
has de tindre: patinets, bicicletes...
Venen! Agafa la mà a les xiquetes!
I arribat a casa, quin mal et fa el coll!

Buscant pàrking conductors desesperats
quasi rep un bon cop, sóc invisible?
Això passa pel carrer tots els dies.

Si! T’impetre, Mare dels Desemparats!
Miracle és fer possible l’impossible:
Ficar-li al xòfer seny i res d’iracúndies!

Carta al Nadal

 

Carrers il·luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, saraus, sopades, dies de mal de ventre, regals a desdir, vacances aquí i allà… Tota aquesta marxa s’acosta d’aquí a uns quants dies. Allà aniran tots amb xiulets, tamborets, disfresses del Noël, barrets i serpentines, com fidels beneitons dels dictats d’un “sistema” que ha instrumentalitzat la teua festa en nom del negoci, perquè Nadal ja no s’entén sense tota aquesta idolatria materialista: Tot puja de preu, la gent s’amuntega per comprar pernils, galls dindis, marisc… Es tira el burro per la finestra!

Brevetat de la vida

Al vell balancí de reixeta
un seny d'arrugues
mirava passar la vida
gronxant-se avant i enrere,
inspiració i expiració,
alegries i angoixes,
accelerades unes,
mandroses les altres...

Al vell balancí de reixeta
l'encanudir s'asseia
mirant passar la vida,
amarat per la saviesa
d'uns ulls banyats de records...
L'ànima jove li deia:
Quantes coses no faria!
Quantes coses canviaria!

El vell balancí de reixeta
un bon dia s'aturà...
i l'ànima jove alçà el vol.

VIVENDA PÚBLICA: EL VITUPERI

 

“De la mateixa manera que la Constitució obliga els poders públics impulsar i executar vivenda pública per mor de dret social, també la democràcia obliga els polítics a ser moralment íntegres, i la llei a ser justa, però, una cosa és el text i les promeses i l’altra la realitat”.
I la realitat és desesperant per a milers de famílies que, després de pagar el lloguer, queden en situació de pobresa extrema.

650 ANYS LLUM

Anit mirava Orió,

o el caçador em mirava a mi,

no ho sé,

ho dic perquè aquella estrella

va deixar de brillar sobtadament

al punt de pensar en el món.

Si, jo pertany a l’Univers,

estem connectats...

Betelgeuse em mirava a mi.

Turisme

Van neulint els dies del meu poble,

passen a les palpentes...

la nit ha anat esmicant 

des del punt d,alba,

minut a minut, hora rere hora,

la llum que acompanyava

el ritme de l'ésser, el temps

dels meus arrels, dels estimats...

el consuetudinari ha estat envaït 

per una munió aliena

què emmetzina el sement deixat,

i ja neix i creix enmig 

d'una foscor enlluernada pel diner,

i la meua mar, la meua muntanya,

el meu camp, la meua cultura, 

és víctima de la cobejança 

d'un progrés estúpid,

buit d'esperit, d'essència,

de plenitud, de felicitat...

la foscor ens ha cegat,

ja sol vivim un crepuscle,

el de la nit.

DE SOBTE

 

De sobte, t’arriba la tragèdia...

prenent un cafè,

comprant verdura per sopar,

provant-te un vestit que t’agrada,

ficant gasolina a l’auto,

mirant la televisió a ta casa,

passejant el gosset,

donant-li un bes al teu fill...

De sobte, tot és arrossegat

sense pietat cap al precipici

de la ineptitud, de la incompetència,

de la indolència, de la desídia...

Sí! L’encarnació de la infàmia

ha esdevingut precipitadament precipici,

on sucumbeixen insospitadament

els innocents, deixant llampecs

de lluita per la vida

que perduraran per sempre

al cor dels seus amors...

eternament.

De sobte, les llàgrimes

parlen pels carrers,

i cauen a terra

fonent-se en un fang

de ràbia i desesperació,

desconsolades ànimes

arrancades dels seus cossos

per la indiferència oficial...

De sobte, les llàgrimes

s’aclamen a l’esperança

d’un anhel vital

que ràpidament corre

a través de la consciència

per fer-se present

tocant, sentint, abraçant...

Ara mateix! l’ésser estimat,

abans d’esdevenir record.

De sobte, les llàgrimes parlen

perquè no hi ha paraules,

orfes han quedat

de tot sentit davant la vida...

perquè les llàgrimes

són la veu dels absents,

són la veu d’una realitat

que no volem admetre

perquè som humans,

perquè estimem,

però, el temps... el temps...

De sobte, un torrent

immens de llàgrimes

amb exèrcits de paraules,

arrossegarà els miserables

d’aquella pols

als abismes del seu fang,

perquè mai més insulten

la humanitat en aquell jorn

de memòria i dignitat.

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

 

"Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures  pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos!!

Despertem!!

 

Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.

La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.
El bestiar camperol ja molesta als empresaris del progrés… també els nostres iaios són traslladats a gàbies residencials… i els nostres fills, obligats a buscar llar en altres llocs… els pobles es buiden d’origen i s’omplin de tumult.
Un nou exèrcit de governants menats per especialistes del diner, ocupen les ciutats del món en nom de la democràcia. Tot és modificat artificialment per mor de l’economia, i en nom del medi-ambient, naixen lleis i normatives que ha d’obeir el comú de la gent, Ah! Però no les multinacionals del sistema, on aquests mateixos reglaments, vesteixen de prosperitat els despropòsits provocats per aquestes empreses i les seues eines contaminants arreu del planeta… tanmateix, som nosaltres, els ciutadans, responsables d’aquest nivell de destrucció d’hàbitats mai vist a la història de la humanitat… així resa la maquinària política propagandística que anuncia noves obligacions de respecte i compromís amb la natura. Ni el mateix Satanàs sabria enganyar millor.
La política, ha esgotat tota credibilitat perquè el polític ja no és la dimensió humana de la política, és una altra cosa que te a vorer amb la gestió dels interessos econòmics de grans empresaris. Els cultes, els íntegres, els honestos, no volen estar, i els pocs que estan, són crucificats. La corrupció desbanca la virtut.
La pretensió maquiavèl·lica d’aconseguir recursos naturals continua, abans colonitzaven, hui exporten models de democràcia, però la finalitat és la mateixa: exhaurir la riquesa d’aquells territoris, furtar-los el pa de cada dia en nom del progrés i la qualitat de vida del nostre primer món.
I fugen d’aquella esterilitat boques consumides per la fam; i creuen oceans esdevinguts cementeris de consens democràtic; i els que arriben, ningú no els vol. L’ONU vesteix molt… vesteix un maniquí anomenat hipocresia.
El drac roig, parla d’un món multipolar; la falç de l’ós, parla de cooperació; l’àguila i les seues cries europees, parla de llibertats i de pau, però… tot és mentida!
Les guerres i els interessos parlen de realitats als pocs que encara poden alçar la veu davant les indecències i la iniquitat d’aquest despotisme democràtic, malgrat els coste la vida…
Més armament! Més armament! Bramen els infames invocant la pau, impertèrrits davant el sofriment, la destrucció i la massacre… què els importen les persones? Res!
Milers de joves innocents, tanquen els ulls per sempre a la primavera de les seues vides, destrossats per la metralla turment dels progenitors fins el final dels seus dies… Més armament! Més armament! Bramen els infames dels estats. Què els importen les persones? Res! Mentre, les fàbriques de la mort festegen al déu Mart amb danses mercantilistes, la música, és metàl·lica com els seus cors.
Lleis d’ignomínia a les càtedres de la justícia, són dictades per les elits del món en tant ses togues jurídiques cobreixen obscenitats a plena llum del dia. La corrupció ja ha perdut la vergonya, i es passeja pels carrers saludant la gent… i la gent, correspon!
El súmmum de l’estupidesa ha colonitzat la societat. Intel·ligència artificial i pandèmies de displays infecten neurones humanes que deixen de reflexionar. La gran massa actua per impulsos convenientment (tele) dirigits pels magnats a través dels seus mitjans. En pocs anys, el control de les societats serà absolutament total, fins els nostres pensaments restaran intervinguts. Esdevinguts xips humans amb contrasenyes per poder comprar, menjar i viure, serem mascotes de cíborgs dominants als sectors productiu i social.
Mentrestant, al nostre voltant, mor allò naturalment creat, i neix i creix un món virtual que ens fa perdre la realitat i ens fa viure la imbecil·litat introduïda a les nostres ments. Sembla que ja no sabem estimar els valors de la nostra existència. Cauen els pilars del món a sobre de tots nosaltres mentre s’aplaudeix aquesta ruïna.
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u…
Ara i aquí, Maremar, la teua maror m’arriba corferida pel menyspreu i la crueltat. El foc d’Alexandria, davant teua continua cremant, les espurnes es separen de la cendra viva com l’ésser humà es separa de la vida, tots dos desintegrats. El clam del teu missatge, esgota un meu cor cansat d’esperar l’esperança d’un nou dia. Simone Weil tenia raó: «l’espera del que vindrà no és l’esperança sinó l’angoixa»

Es fa de dia i no et despertes,
el sol t’il·lumina i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd,
però tu, continues dormit.
La vida et busca tots els dies,
truca la porta dels teus sentiments,
aquest bes diari farcit d’estima
no troba resposta… continues dormit.
A l’alba, sacsegen la teua consciència
perquè canvies d’actitud
i transformes aquesta realitat
que depèn de tu… depèn de tu,
però, no et vols despertar.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
Morfeu et sedueix
amb somnis concupiscents.
Empatxat d’individualitat
et creus feliç i realitzat,
però, no veus a qui trepitges.
Especulació! Explotació! Producció!
Competitivitat! Expansió! Immediatesa!
Consum! Possessió! Egoisme!
Les masses busquen
la felicitat promesa
sense atendre conseqüències.
Mercaderies! Bancs! Economia!
Globalització! Neoliberalisme! Riquesa!
Monoculturalitat! Homogeneïtat! Unicitat!
Tecnologia! Robòtica!
Les elits busquen el control
disfressades de democràcies i llibertats.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
guerres i injustícies avancen
mentre tu ets a casa teua
gaudint plaers onírics
amb finestres tancades,
no vols escoltar el clam d’angoixa
que projecta el teu estat de benestar.
Els dies ja tenen por… Despertem!
El sol encara il·lumina
i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd.
Obrim finestres i portes,
isquem al carrer!
Naturalesa, món, univers…
tots tres som u!
Milers de milions som u!
Lluitem contra aquesta
corrupció empestada
d’avarícia i ambició,
tombem aquest sistema imposat!
Qualsevol dia pot ser el nou dia,
una nova vida, un nou món!
Milers de milions som u!
Despertem les consciències!

AMOR

La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.

Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.

Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.

En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.

L'Amor és etern, com nosaltres.

POSSEÏTS

Per a més vergonya aliena,

davant els nostres nassos

els polítics es despullen

dels trages esgotats d’ideologia,

doncs una nova moda

s’imposa des dels temples del diner.

Insignes psicòpates

amb banyes de cabrit

els revesteixen

amb la pell artificial

de la tecnologia,

aquesta nova creació

pel control social

programada per configurar

el nou ordre mundial.

Les titelles

ja no es mouen amb fils

sinó amb la ment

dels seus artífex.

SOM EN MANS DE...

 

                                                 

           

Ens enlluernen amb missatges de pau, democràcia i llibertat, el problema és que ho fan des de tribunes finançades per grups de poder econòmic on els valors d’aquests principis no poden escapar-se del camp conceptual capitalista, un camp o sistema on els criteris democràtics són totalment incompatibles amb la vida.

Creure que les guerres porten a la pau és símptoma d’una ment malalta, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.

Creure en una democràcia on representants i càrrecs no són realment elegits pel poble sinó per aquests grans grups de poder econòmic a través d’estratègies d’enginyeria social portades a terme per mitjans de comunicació d’efectes cognitius on les paraules dels seus periodistes tenen un preu, creure que som a una democràcia en aquestes condicions, dic, és obscè, i més quan es demonitza i censura a periodistes honestos que interpreten la realitat del que passa, o siga, donar a conèixer totes aquestes pràctiques mafioses i les seues conseqüències socials, polítiques i mediambientals.

La democràcia està subjugada al capitalisme i la corrupció és inherent a ella.

L’estat d’emergència climàtica i mediambiental actual és conseqüència del principal fonament del capitalisme: «La naturalesa com objecte d’explotació i de negoci».

I en nom d’aquest axioma s’enceten guerres cruels on moren centenars de milers de joves sense saber realment per què donen la vida; sense saber que la raó de tantes tragèdies familiars està a milers de quilòmetres dels seus països; sense saber que aquelles revoltes socials que enderrocaren governs legítims foren dissenyades en nom de l’hegemonia mundial; sense saber que han sigut perversament enganyats per la propaganda canalla dels mitjans de comunicació.

Tanta sang vesada, tanta joventut arruïnada, tantes vides aniquilades, tantes famílies condemnades... No sols són psicòpates, també dimonis.

Ara mateix, vivim uns temps de degradació ètica i moral tan allunyats dels camins de l’humà que aquests semblen ja impossibles de trobar.

En aquestes condicions el món no pot acabar bé, de cap manera.

LA MORT SERÀ UNA OPCIÓ, QUINA?

El tecnòcrata diu:

"L'any 2040 tothom tindrà l'opció de ser jove per sempre, gràcies als avanços en I.A. i ADN. També podrem convertir-nos en Cyborgs, on la tecnología formarà part del nostre cos. Els mil-milionaris, podràn optar per insertar les seues ments en nadons nascuts exclusivament sense cervell."

El filòsof diu:

"La llavor és  morta, i pot restar inert durant molts anys, però... de sobte, si es sembra i la terra és  fèrtil, germina i dóna fruit.  L'esperit és la llavor de l'ésser humà, si no sabem "sembrar per habitar el món", res no podrà nàixer en nosaltres, ni créixer ni donar el seu fruit, restarà morta la nostra ànima... Eternament! Doncs vida i mort pertanyen a una única realitat, són  components de la mateixa vida".

Vegeu l'essència en l'invisible? Del contrari, ja sou víctimes d'aquesta societat de consum massiu tecnològic-capitalista... Ja vegeu el món amb ulls de Cíborg! L'èxit del 2040 està assegurat.

EL MÓN S'ENFOSCA

Caldrà eixir a fora d’aquest insult

a buscar la bondat

que no troba camins d’acollida,

a buscar les restes d’aquest noble

sentiment humà que obra l’amor

destruït per la ignomínia i l’odi.

Caldrà eixir a buscar

la puresa de caràcter, d’integritat,

corrompuda dia rere dia

per la indecència i la indignitat.

P.A.I. LLÍBER: UN MÉS

 

“Quan la cultura, tradicions i festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima al nostre patrimoni natural és lliurat a la sort d’interessos urbanístics, aleshores la integritat cultural dels pobles abandona la seua raó d’ésser deixant-nos un demà privat d’identitat, d’autenticitat i plenitud de Vida”

Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rosegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets (el 75% del nostre litoral ja està urbanitzat); camps, fins fa pocs anys en producció, ara plens de camps de golf i zones d’oci.

POEMA DE REALITAT

 

Un silenci ple de vida,

buit insondable i magnànim,

misteri que no cal esbrinar

quan neix la Paraula,

font d’un Univers

que brolla creació constant.

No hi ha principi,

tampoc un final,

com no hi ha u ni dos,

hi ha comunió amb la totalitat.

Uns teus ulls plens de llum,

un teu cos d’harmonia,

els teus mots

s’enlairen cap a l’infinit

com cant de lloança a l’existència,

i quan els teus fets

sento dintre meu,

soc feliç.

Company! La bellesa

és amb tu per l’amor,

i la llibertat, i la pau,

i la joia, i la plenitud...

No et preguntes per què

ni cóm neix aquest teu Univers

únic i sobirà que participa

fonent-se amb la natura,

amb les criatures...

Sentiment que connecta sentiments,

estima que connecta solidaritat,

som U...

No et preguntes pet què ni cóm

neix aquest teu Univers ara i aquí...

Viu-lo!

RÈQUIEM

 

Un flux continu

d'aigües estèrils

va intervenint

la saó del poble

fins depravar-lo.

Rius de diner forà

sedueixen l’arrel del cor

transformant la mirada,

corrompent l’estima.

La bellesa dels llocs

és a la venda,

i l’ànima dels qui estimaven

prega a Déu pels seus fills,

esdevinguts proxenetes

de la pròpia cultura.

Mossèn alça el cos

d’aquesta terra

oferint-la en holocaust a Déu,

i beu a la prístina copa

l’últim glop d’essència

que amb bell esguard

de segles custodiava.

CONTEMPORANEÏTAT

 

En tinc prou mirant la mar,

en tinc prou mirant el cel,

deixeu, doncs, d’oferir-me felicitat,

no em bombardegeu més.

Cadascú és feliç de moltes maneres,

la més senzilla i la més intensa

no val diner... t’ho dona la vida.

Però, vosaltres no ho enteneu.

Per això, soc d’aquest món,

però no estic amb ell.

FINS A QUAN LES GUERRES?

Si consultem al diccionari la paraula «militar» veiem que fa referència a «milícia», la qual definició al·ludeix a «l’art de fer la guerra». Convenint que l’art és una virtut, subjectivament hauria de definir «guerra» com un «moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per crear destrucció, terror i mort». La RAE hauria de recapacitar.

Diguen allò que diguen, la guerra és símptoma de depravació de la conducta humana, un fracàs filantròpic inherent a la història de la humanitat, empresa per interessos de tota mena («el nervi de la guerra son els diners» Cic.) i testimoni d’un procedir alié als principis humans.

D’altra banda, som víctimes d’un persuadir fal·laç que indueix a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau. No! Cap guerra no porta a la pau, sols a la victòria, una victòria sempre amenaçada per la veu dels vençuts... No, no porta a la pau.

DESPERTEM!!

 

RÈQUIEM

 

Continuen ferint muntanyes

de formigó metrallades.

Foradades sense pietat,

sucumbeixen nius d’aus

estimbats amb l’espantat vol

dels progenitors. Allà baix,

esmicolades llorigueres

d’animals desnonats

en són testimoni

de la roïndat humana.

La pedra viva veu el cel

abans d’ofegar-se amb el ciment,

com carn alçada d’accidentat

en cura de mercromina.

Silenci, les criatures se’n van,

la vegetació és un plany

que ningú no sap escoltar.

Cent pins han tallat

en un moment

trencant el seu cicle de vida,

a ningú no li importa...

Els del poble veuen turisme,

els del poble veuen progrés.

LA PEDRA

 

"En record de la sendeta del marge roig"

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.

Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...

FERRALLA

No cal que em digues res...

jo també he vist, he plorat

de ràbia, d’impotència,

perquè aquest mal

és a tot arreu, tot ho penetra,

des de les grans ciutats fins

els indrets més amagats de la terra,

incloses les entranyes més insondables.

El nostre cor s´ha endurit.

El metal és fred,

insensible, dur, inclement.

El metal de metalls

que governa la ferralla humana

m’ofereix els seus àpats contínuament,

suculents, provocadors,

farcits d’un desig irresistible

de possessió i plaer,

però el meu esperit encara resisteix,

no sé per molt de temps

davant aquesta civilització

de concupiscència encarnada.

Si, el cor de les personers

ha endurit, ja és ferro.