dilluns, 23 de març de 2020

SEGUEIX AVANT!!



Segueix avant amb esperança i confiança. Perquè l’esperança és del present, sempre hem de mantenir-nos dempeus succeïsca el que succeïsca, i per això és necessari  resignar-nos a sofrir les diverses influències d'aquesta vida de colors tan variats, és així com aprenem a polaritzar-les en positiu amb aquesta immanent fortalesa de l’esperit humà. Digues-li a això "lleugeresa" i, en cert mode tindràs raó, perquè les flors i els colors no són més que àtoms que res no pesen en l'aire, però eixa lleugeresa és una part inherent de la nostra naturalesa humana, la qual, sense ella, sucumbiria baix el pes del temps.
Mentre siguem en aquest món, necessitem gaudir amb ell i amb tot el que ens oferix i fructifica a través de l’estima humana. La convicció per la qual aquesta vida finita no és més que el camí que ens porta a un fi més elevat, no ha d’impedir-nos gaudir-la i, veritablement, així hem d’actuar, perquè sense ella la nostra energia d'acció ens faltaria completament.
Cap injustícia, desgràcia o sofriment, per dolent i penós que siga per nosaltres, no ha de ser considerat com un obstacle condemnatori perpetu que ens subjuga i ens impedisca poder viure amb plenitud el dia a dia, no ha d'obligar-nos a deixar d'acomplir amb la nostra obligació davant la vida. Així, aprenem que sols la lluita diària pot vèncer les adversitats, doncs, per ella, descobrim amagats valors que ens porten a la convicció per la qual, indubtablement,  l'amor també és lleuger, però necessàriament poderós, transcendent i immortal, i per aquesta raó sempre s’acompleix el desig de l’últim criteri de qui te una consciència pura: la felicitat del perdó, de la justícia i de la pau eterna. Perquè l’eternitat també és del present.

diumenge, 22 de març de 2020

RÈQUIEM


                        

La saviesa ja no és a les llars, la xemeneia no vol fer foc i la vella cadira la pols soterra.
Ja no naixen paraules de corprendre, bressol d’infantesa ... ni les històries, ni les llegendes, ni els contes, fan volar la imaginació ni gaudir la innocència amb l’experiència d’amor donat, sublim, magnànim, immortal. L’infant no te temps d’agafar-se de la mà, sol camina el gaiato, camí de vida. Insensatesa.



Tecnologia i especialitzacions usurpen el temps d’un ésser condemnat al rellotge, confonent l’urgent amb l’important, l’amor amb l’interès, la dignitat amb l’altivesa, el prestigi amb ser famós, l’honradesa amb els títols... avarícia, possessions i diner, és allò que estimen, centre d'aquestes vides.

dimecres, 26 de febrer de 2020

ALS CIMS DEL FORMIGÓ


       
    

Als àtics del món hi niuen lladres, d’entre ells, al més alt, el bròfec del sistema dicta l’últim criteri de la seua monetitzada ment, esdevingut norma, precepte, llei, dia rere dia... mentre buida el seu ventre al wàter de marbre i plenes de merda es renta les mans a l’aixeta d’or.

Als àtics del món hi niuen lladres, asseguts en cadires, furten, arruïnen, destrueixen, empresonen, torturen, assassinen, arrasen pobles i cultures, devasten ecosistemes, contaminen la mar, els rius, la terra, l’espai... buiden d’ànima el món i d’esperit l’ésser humà.

Als àtics del món hi niuen lladres, blanquegen democràcies com blanquegen diners, trepitgen la decència prevaricant als seus despatxos, esmiquen l’equanimitat cohonestant la injustícia,  insulten la integritat prostituint els principis.

Als àtics del món hi niuen lladres, generen tragèdies en nom del progrés profusament anunciades per mesquins mitjans que infesten tot arreu, èter tòxic que ofega i mata les veus d’Assange, silenciant veritats, encobrint realitats per mor del capitalisme.

Als cims del formigó hi hostatgen voltors que s’alimenten dels seus crims. Víctimes del seu egoisme qui viu el desesper i l’oblit, aquells que no tenen veu, desplaçats forçats, refugiats de guerres. Víctimes dels seus èxits qui ens sacrifiquem per la merda del creixement, l’explotació, producció, competitivitat, consum, l’estat de benestar i qualitat de vida... esclava de la modernitat.

Als cims del formigó hi hostatgen voltors que baixen diàriament a recollir les seues borses dels mercats plenes de merda tacada amb sang de misèria i de guerra, menjar del bròfec, que buida el seu ventre al wàter de marbre i plenes de merda es renta les mans a l’aixeta d’or.


dimecres, 12 de febrer de 2020

TEMPS DE FOSCOR


La lluna parlava
el llenguatge de les ones, 
i ell, assegut al seu davant,
escoltava els seus planys
a cops de maror.

Les llàgrimes contestaven
llançant-se desesperades
en aquella Mediterrània,
buscant el camí de llum selenita,
fugint d'un temps de tenebres
abans que comence 
l'alba de les nits...
dia rere dia. 

dimecres, 5 de febrer de 2020

G-5, LA NOVA TELEFONIA


             
                             
“L’entrecot  és dintre el microones, li done al botó de 700W. Darrere el cristall observe... de sobte, allò comença a escalfar virulentament, treu fum! es crema!  cóm és possible?”

Parlem de radiofreqüència, microones, ones mil·limètriques a raó d’uns 2.450Ghz. (2.450.000.000 Hz. o cicles per segon) que incideixen sobre les molècules dels aliments.

L’actual telefonia mòbil 4G utilitza més del doble de la freqüència d’un microones domèstic, fins a 6Ghz. (6.000.000.000 Hz. per segon), evidentment, amb una potència que no passa de 2W. quan estem parlant. Aquest tipus de radiació podríem considerar-la “superficial” respecte a la incidència en l’ésser humà.

dimecres, 22 de gener de 2020

CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA



Durant molt temps, sobretot aquests últims decennis, que l’ésser humà es fa servir escandalosament dels recursos naturals del planeta i, com si d’un “buffet lliure” es tractés, els continua explotant en pro d’una “minoria rica” de la humanitat (L’1% més ric, magnats de corporacions i banca, te el doble de riquesa que 6.900 milions de persones. En som 7.500, dels quals vora la meitat viu amb menys de 5€ diaris).

Els efectes d’aquesta manera d’actuar en nom del “sistema” capitalista, són coneguts per tots: contaminació i extermini, no sols flora i fauna, sinó també cultures i humans. És resultat d’un ideal de món basat en l’autoritat econòmica, divorciat de l’antiga relació de vincle amb la totalitat. Els pobles que encara viuen abraçats en diàleg amb la naturalesa i el cosmos, són agredits pel totalitarisme tecnològic, trencant els seus ritmes i llur destí comú.

diumenge, 12 de gener de 2020

SATANÀS I ELS XIQUETS







No, no és un “fake news”:  “Temple Satànic” ha estat reconegut oficialment com església i el “satanisme” com a religió als EEUU, amb dret a disposar de subvencions i d’accés a espais públics en pro de la llibertat d’expressió i el laïcisme.
Etimològicament, “religió” (re-lligar) significa “acció i efecte de lligar fortament”. Ontològicament ho interpretaríem com “ficar al centre de les nostres vides allò que aprenem a estimar”.


Fa poques setmanes, ha estat publicat un nou llibre sobre “dimonis” adreçat a xiquets i xiquetes d’entre 5 i 10 anys, “A Children Book of Demons”, amb la finalitat de despertar en els infants el culte a “En Banyeta” d’una manera perversament divertida, com si el maligne fos un heroi al qual impetrar o imitar.

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'ÉSSER HUMÀ S'ALLUNYA DE L'HUMÀ


Encara no sent important, hui tot és urgent i ràpid en aquesta carrera desesperada cap a l’absurd d’una meta situada a la línia de fuga d’un futur que mai no arriba.  Ens deixem l’ànima en algun indret del camí incitats per la propaganda política de progrés, de creixement indefinit i prosperitat... esdevenint esclaus del món modern.

 Immediatesa en les transaccions econòmiques, expansió de les mercaderies, robotització de la producció,  individus que es creuen déus i ens diuen el que hem de fer per poder gaudir de “les seues democràcies”: parlar una sola llengua: la dels mercats; professar una sola religió: la dels mercats; respectar una sola llei: la dels mercats; acomplir amb els nostres deures: servir els interessos dels mercats... consumint, contaminant, destruint . Així, el progrés (fora de l’humà), consisteix en la mercantilització i monetització de tot àmbit, de la vida mateixa.

dijous, 5 de desembre de 2019

L'APROPIACIÓ DE DÉU



“La Bíblia ha vuelto al congreso”. Així s’expressava Luis Fdo. Camacho, líder opositor d’Evo Morales, quan l’autoproclamada presidenta Jeanine Áñez consumà el cop d’estat a Bolívia.

Fa vora cinc segles, Valverde, sacerdot que acompanyà Pizarro, li donà la bíblia a l’inca Atahualpa diguent-li que allí es trobava la paraula de déu, aquest se la va acostar a l’orella i digué: “Jo no escolte res”, i la va llançar amb força. Aleshores més de quatre-mil indígenes foren massacrats i el rei inca executat.

Hui, l’espúria presidenta, donà immunitat a la policia per matar indis, com així ha ocorregut, doncs la llavor deixada pels espanyols en el “descubrimiento” va colonitzar, no sols territoris, sinó també fou eugenèsica.

dimarts, 3 de desembre de 2019

SOM TERRA, SOM ARBRE!






Vareu vindre a difamar
el  mite de la nostres cultura,
dessacralitzar els nostres ritus,
pertorbar la nostra pau…
a cop de creu i d'espasa,
de domini, de subjugo.


Dogma escrit amb la sang
del nostre poble,
desarrelat, saquejat, humiliat
en nom d'un singular déu omnipotent
que predicava en llengua estranya 
la vida eterna i la salvació
a milions d'assassinats
per la seua intercessió.


Sí! Hui seguiu aquí!
Atàvica llavor
d'odi a l'indígena
sembrada en cognoms
de supremacia blanca,
continua sermonejant
des d'usurpades tribunes polítiques
els seus projectes de futur,
de progrés i prosperitat…
No! No els volem! Vivim el present!
Marxeu!


Però, lluny de la reparació i el perdó,
del dret dels nostres pobles,
el capitalisme ens assassina,
continuen caient els nostres líders,
degollats, enverinats, afussellats…
El nostre poble mor,
l'arbre deixa caure l'última fulla
d'aquesta saba ja estèril,
d'aquesta terra ja usurpada,
d'aquest espai prostituït
per les vostres multinacionals,
per la vostra secular cobdícia.


Nosaltres som terra, som món, som temps.
Vosaltres voleu la terra, voleu el món,
controlar el temps
en nom d'un futur
ja esgotat de credibilitat,
arruïnat, devastat.


Nicolás, Lula, Evo…
Consciencies vives víctimes
d'un sistema criminal
orfe d'humanitat i d'amor per la vida,
anunciat per infames mass-media
al servei de democràcies de disseny
repletes de lleis sense justícia,
de modernitat i esclavitud,
de competitivitat i guerres,
d'explotació i  extermini, Sí!
A cops de democràcia…
Són usurpats els nostres recursos!


Nosaltres, pobles originaris,
connectats amb la Vida,
integrats en la naturalesa,
sabem que el temps de la Pachamama
ja és aquí.


La Consciència del Planeta ha despertat!
Som actors en la tragèdia de les seues sentències!
Som arrel! Som espai! Som naturalesa!
Perquè… Som U!

Sí, estimat Casaldàliga,
morirem d’empeus, com els arbres!

dijous, 29 d’agost de 2019

MISSATGE PER A UNES POQUES “PERSONES”


                



La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

L’ésser humà, esdevingut “individu” a la ciutat tecnològica, ha perdut el seu vincle amb la terra, el món i l’univers. S’ha divorciat del “temps” i, per tant, del present, de la realitat. Viu en contínua alienació. Allunyat de la naturalesa, no te consciència dels límits del món perquè ja no respecta els límits de l’acció humana, allò que anomenem ètica. Així, en aquest estadi, el “sistema” ha generat un pensament únic global basat en la ideologia econòmica i el seu creixement indefinit, penetrant amb èxit a la política contemporània i defensat per una diversitat de polítics que va, des dels xenòfobs i totalitaris, fins els més moderats en termes democràtics.

diumenge, 19 de maig de 2019

LA ROSA


Ell tenía 91 anys i una rosa per tu, iaia... encara. 
A la ma se li va marcir des d'aquella joventut, en soledat, esperant un moment de valentia per dir-t'ho... mai es va atrevir. Guardava les fulles que queien, any rere any, a un calaix, dalt d'una foto teua... tots els dies l'obria, amb les primeres llums, per donar-te el bon dia i, al teu aniversari, les besava per felicitar-te. 


Ahir, a l'hospital, em va cridar i em  va donar esta caixeta. Amb esforç, la seua veu apagada em digué que, quan Déu se'l emportara, t'ho donara, que eixos trossets obscurs i secs, quasi pols, una vegada varen ser pètals, vius, rojos i lluents, i que en ells sempre has estat tu, jove, bella... eres, em va dir, la seua rosa que mai no mor, perquè a la memoria queda perenne el seu aroma, el seu color, la seua vitalitat... i així et recorda i et recordarà eternament, encara que tu ignorares els seus sentiments. 

Em varen caure les llàgrimes, tants anys que el coneixia i no sospitava que et volgués tant!


Iaia, has viscut amargada tota la vida al costat d'una persona que mai no ha sabut estimar-te, has plorat moltes hores, molts dies, les seues infidelitats, les seues humiliacions, els seus maltractaments psíquics... sense saber que en aquesta caixeta que ara et done sempre ha estat en silenci un bes, una abraçada, un amor que et pertanyia, un cant de lloança a l'existència que hauríeu gaudit junts dia a dia tots aquestos anys, però, de vegades, iaia, és per la nostra responsabilitat que vivim feliços o amargats, tristos o contents, en plenitud o en frustració, tot en funció de saber governar les nostres primeres intuïcions i dirigir correctament els nostres primers sentiments. Encara que, també sovint, som víctimes de l'engany, doncs amor, confiança i innocència van agafats de la mà.


Ell s'emportà la teua imatge amb la seua ànima, però les espines es quedaren al seu cos. 
Tu, iaia, almenys ara saps que algú t'ha volgut moltíssim, i això... alleugera les penes, consola i et dóna un poc de pau. Crec.

dijous, 16 de maig de 2019

PERDÓ



Ja res no m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o qualsevol prestigi que pugués adquirir.
He soterrat els meus pecats amb l’ànima del perdó, m’he quedat nu davant teu, diàfan, transparent, amb una nova innocència per començar de nou... si vols, si tu vols.

Si no, deixaré anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquell savi silenci, comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen, no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de debò... i ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.

Deixar-se portar per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes, és apostar per allò  caduc, allò que el temps deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’allò que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és jove i resta viu.

La veu del silenci m’ho diu, però ja és tard i visc en pena. Sóc conscient.

divendres, 26 d’abril de 2019

VOX CLAMANTIS IN DESERTO



Infames paraules omplin un desert de consciències buides, orfes d’humanitat, d’estima per la vida, per les cultures, per la naturalesa... paraules farcides d’egoisme i intransigència pontificades als bars dels cantons. L’abrasiu vent del desert reparteix certificats de “bons” patriotes investint-los d’autoritat, i allà van, com llicenciats del nacional-catolicisme, a predicar els manaments de la “santa tradició”:

Discriminaràs al musulmà i a tot immigrant pobre.

D’entrada, “l’altre” és l’enemic que ens “furta” la feina, que es “beneficia” de grans ajudes econòmiques, del “nostre” sistema de salut. Perquè venen a delinquir, uns, i a imposar religió i costums, altres.

dissabte, 23 de febrer de 2019

ENCARNACIÓ NEOLIBERAL


Cada día em deien
com tinc que vestir,
què he de menjar,
on he de viatjar,
quin auto, tv., o mòbil
he d'adquirir,
inclús, amb quina persona
he de conviure.
Cada dia em bombardejaven
sense treva,
vaig ser víctima
d'aquella competitivitat, sí,
fama i èxit em feren buscar
en nom del consumisme,
de la felicitat...
i de l'individualisme salvatge.
Però jo no era així,
no sóc d'aquell món,
en consciència.
Em vaig isolar,
dimitit de societat,
en solitud,
i vaig trobar allò que buscava,
ser jo mateix.
Ara sóc aquí, feliç,
mentre plore per la humanitat...
però, jo també sóc humanitat.

dijous, 21 de febrer de 2019

L'AMOR FUGIA


... i vaig vore com l'amor
fugia desesperat
buscant l'origen
de la seua creació.
Quan va arribar,
davant seu hi havien
xiquets famèlics per la democràcia,
moribunds pel neoliberalisme,
assassinats pel capitalisme.
L'amor plorava, se'n adonà
que l'origen és del present,
que la creació és constant,
que no hi ha res sense... Amor!!
Amor sóc jo, ets tu, sou vosaltres,
ara i aquí... què estem fent?

DELS ESTATS


Es va obrir la porta,
però no va entrar ningú.
Aquell dia es jutjaven
els seus crims
de lesa humanitat.

L'OCELL


L'ocell dalt l'arbre cantava,
un tir va acabar, de sobte,
aquell acte de gratitud a la vida,
i des d'aleshores,
el soroll dels fusells,
no deixa tornar l'harmonia
a un món orfe de sensibilitat.

LA MEUA CULTURA


La meua cultura m'estima,
arrel, identitat, sobirania,
jo sóc per aquest amor mutu.
Però, una altra vol matar-me,
les cultures són violència?
La meua no, la meua...
és un nus d'aquesta
xarxa de diversitat.
Unió, mai unitat.

CIUTATS


La nit ja no és nit,
moren les estrelles,
mor la serenitat, la pau.
Aquell silenci de conversa
amb l'univers, mort també.
Moren, fins i tot, els somnis...
d'un demà pletòric de vida.

RES NO PUC FER?


Els dies em pesen,
van acumulant càrregues
alienes a mi,
però res no puc fer,
arrossegant-les camine,
fins que ja no puga més.
I el ric serà més ric,
i el pobre més pobre.

JA ÉS TARD


Ahir hi va haver alegria.
Naturalesa i ésser humà,
com un sol cos
als ulls de la lluna,
deixaven que sol i pluja,
xafogor i neu,
tingueren esguard d'ells.
Però, vingué l'egoisme i la traïció,
violació, divorci, devastació...
i ara ja és tard, consciència.
Ahir hi va haver alegria.

NO ET CONEC


Ja no hi queda somriure,
lluny de tu i tan a prop,
tan a prop que no et conec.
Lluny d'abraçades i d'estima,
tan a prop de conteses,
tan a prop que no et conec,
humanitat.

dimarts, 12 de febrer de 2019

SOLS SÓC FELIÇ RECORDANT












La tremenda pau d'aquell dia
m'abraonava ferotgement,
i l'estima salvatge de la senectut
m'acaronava amb bàrbara tendresa.

Era jo un gran xiquet
d'egregis dies
on l'incommensurable innocència
feia un tot inefable.

Però l'avi em parlava
de l'imminent demà...

I ara sóc aquí profundament trist, sol,
esperant encaridament, 

encara lluny de la vellesa,
aquest etern viatge del jo, del temps,
cap a la perenne innocència de la vida...
sóc aquí, profundament trist.

dijous, 31 de gener de 2019

INFRAPOLÍTICA




Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Polítics caiguts
seuen amb bàcul de foc
a les càtedres dels estats,
empudegant el món
amb soflames capitalistes...
fetes realitat.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Sota els peus del Lucífer
caigueren, postrats,
en plena foscor,
a les golfes d’un Parlament 
on maquinar és secret d’estat,
la connivència esdevé democràcia,
el complot transformat llei,
els crims generen progrés
i la indecència és justícia.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Una polseguera mediàtica global
propaga confusió a l’enteniment,
plaga d’ignomínies que tapen realitats.
Ningú no veu fora d’aquesta 
illuminati tenebrosa,
gresol del Satanàs.   

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Milions d’innocents moren
deixant-los morir, mentre, 
els líders del sinistre,
orfes de cor i d’ànima,
anuncien a les tribunes de l’avern
embargaments i bloquejos
a pobles i pobladors
que repudien pactar
amb estos dimonis.
Pactar un món d’explotació i de negoci.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Rates i serps amb trage i corbata
juramenten al temple de les corporacions
els seus compromisos,
avalats per fusells i bombes,
en este imperi del mal.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Cada hora, cada minut, cada instant,
creix la misèria, mor naturalesa.
Milers de milions de pobres
clamen misericòrdia a un cel negre,
infectat, corromput, putrefacte,
que els respon amb verb de miasma:
Haveu sigut oferts en holocaust!

Darrere la veu, els pocs milionaris,
forniquen amb els drets humans...
tot rient.

Els dies s’han aturat,
vivim tenebra perenne. 


divendres, 11 de gener de 2019




Any 1972. Audio de Lluís Berenguer Martí, recital poesies. Discurs polític llibertat religiosa Emilio Castelar vers Manterola. Minut 27:57 Parla el Mestre Batiste Mateu. Concert d'orgue de Batiste i Cor de veus.

dijous, 10 de gener de 2019

FES-ME UN SOMRIURE









Concert per a Margherita, de Cocciante,
hui fa quaranta-dos anys.
Aquesta cançó em transporta,
amb harmonia, amb felicitat,
a un temps que no puc fer tornar, tanmateix,
aquell instant aturat en mi, present i etern,
val més que tota la meua vida sense tu,
per això l’he fet sonar...
en solitud.


Darrers anys d’infantesa,
a l’entrada del cinema,
enmig d'aquella cridòria jovenalla,
et vaig vorer.

Els teus ulls vingueren a mi
com el sol penetra en les flors i els colors,
així aprofundires en la meua ànima...
per sempre.

El teu record escampa
els negres núvols de la meua vida,
s’emporta els seus trons i els seus llamps.
Aquesta llum que sempre està al darrere,
sé que està ahí!
Per això, en dies com hui,
et reclame.

Vaig tenir que aprendre a estimar
altres mirades, altres gessamins,
blancs, purs,
a la primavera de les nostres vides.
Desgraciat de mi!
Sí, vaig tenir que aprendre a estimar
per la meua covardia, per por al teu rebuig.
Aquell meu maleït silenci davant teua...

Hui voldria abraçar-te, atiplar-te 
amb la passió d'aquelles paraules
tants anys vives dintre mi, 
però, ja és tard.

Milers de dies
buits de plenitud,
mancats d’aquesta estima
que vaig deixar anar,
per no confiar en mi mateix,
per no atrevir-me a dir-t’ho.
Sóc el teu amor ignot...
encara.

Què seria de les nostres vides si,
deixat anar pel sentiment,
farcit de valentia,
t’hagués lliurat la mà?
I si l’hagueres agafada?

El teu rebuig jo hagués superat
i hui restaria en pau,
però, del contrari,
sé cert, com que hi ha un Déu,
que tot dolor, tot sofriment,
sucumbirien davant la força de nostre amor.
Perquè l’amor pur ho pot tot,
ompli, enalteix, satisfà, il·lumina.
És dolçor, encant, primavera...
Sí! També és silenci,
un meu silenci allunyat del teu,
aquesta espina que tinc al cor...
perpetua.

Ara mateix,
a les portes de la vellesa,
me n’adone d’aquesta mediocritat,
d’aquesta meua feblesa d’ésser
que mai no ha permès
sentir-me realitzat... ni feliç.
He caminat orfe d’un amor necessari,
ho sento dintre mi
cada dia d’aquests llargs anys.

Abans que siga marcit,
vull que ho sàpigues...
no cal que parles,
no digues res,
sols, un somriure... o no.

Però, si em somrius,
en aquell dia,
deixarem anar les nostres ànimes,
no serem ni dos ni u,
perquè amor és constitutiu d’existència,
allò etern que abraça vida i mort,
allà es fondrà nostra immortal memòria
en primavera perenne.

dimarts, 18 de desembre de 2018

NANOS POLÍTICS




Fa algunes setmanes, aquest país va celebrar el 40 aniversari del postfranquisme. Escolteu! si hui vivim en democràcia, encara que estiga pels sòls, és gràcies a la voluntat d'un dictador, el seu déu, el seu rei i el seu grapat de nanos polítics i jurisperits.

Si, estos nanos carrinclons ja venien embolicats  als peus d'una democràcia que mai ha aixecat cap. Pels sòls van honrats, honests, dignes… dimensió humana de la política!

Mai han volgut crèixer, mai han sabut elevar-se, però gràcies a les seues luxúries amoroses amb el capitalisme, han proliferat de tal manera, que ja contra aquells (els poderosos), ningú està protegit.

Roben, estafen, menteixen, prevariquen, malversen, traeixen, són autèntics apòstols de la infàmia i la hipocresia, sofistes presumptuosos. Això sí, patriotes més que ningú.

I el seu poble? El seu poble els vol! Són els seus corruptes! Visca la Constitució!

Aquesta Sagrada Constitució inviolable fins la nit que va arribar el proxeneta capitalista a la 1.35h., quan tots dormien menys els nanos, allí li va clavar l'article sense intervenir més paraula que aquell xiuxiueig: “Els diners primer, la persona després. És la meua democràcia”.

dimecres, 12 de desembre de 2018

L'ÚLTIM GENET DE L'APOCALIPSI

   

Al cim del món ha arribat l’insult,
éssers absents d’estima
ja ocupen càtedres polítiques,
desídia de virtuts,
descrèdit de justícia
arreu dels estats.

Ja el món és un casino
farcit d’humanals fitxes
llançades a la sort
de legal servitud.
La banca sempre guanya,
l’ingenu sempre perd,
humiliat, trepitjat, ferit.

Per què us doneu al joc, companys?

dissabte, 8 de desembre de 2018

APOLOGIA DE RAÓ








Món, 25 de Desembre de 2718

Fa uns 700 anys, principis del segle XXI, va aparèixer (o potser, reaparèixer) un ens ontològic en forma de veu, una veu intrínseca que fins aleshores pareixia no haver existit, una intel·ligència que dotava de judici i coneixement la ment humana, cosa que molestava a uns quants poderosos. Aparegué amb ímpetu en un moment força cabdal per la història de la nostra humanitat: poc abans d’aquella injusta, mortífera i cruel guerra d’ocupació territorial d’armament tecnològic, químic i nuclear, que encetaren els països dits “desenvolupats i democràtics” amb l’únic fi d’apropiar-se’n dels recursos naturals necessaris per mantenir les seues economies basades en l’especulació financera de bancs i empreses. Prèviament el món s’havia globalitzat, homogeneïtzat en nom del capitalisme, i era governat per falsos demòcrates delinqüents a les ordres d’uns pocs magnats del poder financer, capitalistes neoliberals els quals feien i desfeien al seu lliure albir. Cal aclarir que eren els diners qui podien transitar d’un país o continent a un altre, no així les persones de països pobres, aquestes no existien al camp conceptual del capitalisme. Tanmateix, aquella “determinada” societat gaudia d'un bon nivell de vida, però també era conscient de quelcom que els mancava, alguna cosa no anava bé, els inquietava. Eixe “quelcom” els va ser desvelat per la nostra protagonista, el seu nom: Raó.