dijous, 29 d’agost de 2019

MISSATGE PER A UNES POQUES “PERSONES”


                



La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

L’ésser humà, esdevingut “individu” a la ciutat tecnològica, ha perdut el seu vincle amb la terra, el món i l’univers. S’ha divorciat del “temps” i, per tant, del present, de la realitat. Viu en contínua alienació. Allunyat de la naturalesa, no te consciència dels límits del món perquè ja no respecta els límits de l’acció humana, allò que anomenem ètica. Així, en aquest estadi, el “sistema” ha generat un pensament únic global basat en la ideologia econòmica i el seu creixement indefinit, penetrant amb èxit a la política contemporània i defensat per una diversitat de polítics que va, des dels xenòfobs i totalitaris, fins els més moderats en termes democràtics.

diumenge, 19 de maig de 2019

LA ROSA


Tenía 91 anys i una rosa per tu... encara. 
A la ma se li va marcir des d'aquella joventut, en soledat, esperant un moment de valentia per dir-t'ho... mai es va atrevir. Guardava les fulles que queien, any rere any, a un calaix, dalt d'una foto teua... Tots els dies l'obria, amb les primeres llums, per donar-te el bon dia i, al teu aniversari, les besava per felicitar-te. 


Ahir, a l'hospital, em va donar esta caixeta. Amb esforç, la seua veu apagada em digué que, quan Déu se'l emportara, t'ho donara, que eixos trossets obscurs i secs, quasi pols, una vegada varen ser pètals, vius, rojos i lluents, i que en ells sempre has estat tu, jove, bella... eres, em va dir, la seua rosa que mai no mor, perquè a la memoria queda perenne el seu aroma, el seu color, la seua vitalitat... i així et recorda i et recordarà eternament, encara que tu ignorares els seus sentiments. 


Has viscut amargada tota la vida al costat d'una persona que mai no ha sabut estimar-te, has plorat moltes hores, molts dies, les seues infidelitats, les seues humiliacions, els seus maltractaments psíquics... sense saber que en aquesta caixeta que ara et done sempre ha estat en silenci un bes, una abraçada, un amor que et pertanyia, un cant de lloança a l'existència que hauríeu gaudit junts dia a dia tots aquestos anys, però, de vegades, iaia, és per la nostra responsabilitat que vivim feliços o amargats, tristos o contents, en plenitud o en frustració, tot en funció de saber governar les nostres primeres intuïcions i dirigir correctament els nostres primers sentiments. Encara que, també sovint, som víctimes de l'engany, doncs amor, confiança i innocència van agafats de la mà.


Ell s'emportà la teua imatge amb la seua ànima, però les espines es quedaren al seu cos. 
Tu, iaia, almenys ara saps que algú t'ha volgut moltíssim, i això... alleugera les penes, consola i et dóna un poc de pau. Crec.

dijous, 16 de maig de 2019

PERDÓ



Ja res no m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o qualsevol prestigi que pugués adquirir.
He soterrat els meus pecats amb l’ànima del perdó, m’he quedat nu davant teu, diàfan, transparent, amb una nova innocència per començar de nou... si vols, si tu vols.

Si no, deixaré anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquell savi silenci, comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen, no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de debò... i ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.

Deixar-se portar per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes, és apostar per allò  caduc, allò que el temps deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’allò que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és jove i resta viu.

La veu del silenci m’ho diu, però ja és tard i visc en pena. Sóc conscient.

divendres, 26 d’abril de 2019

VOX CLAMANTIS IN DESERTO



Infames paraules omplin un desert de consciències buides, orfes d’humanitat, d’estima per la vida, per les cultures, per la naturalesa... paraules farcides d’egoisme i intransigència pontificades als bars dels cantons. L’abrasiu vent del desert reparteix certificats de “bons” patriotes investint-los d’autoritat, i allà van, com llicenciats del nacional-catolicisme, a predicar els manaments de la “santa tradició”:

Discriminaràs al musulmà i a tot immigrant pobre.

D’entrada, “l’altre” és l’enemic que ens “furta” la feina, que es “beneficia” de grans ajudes econòmiques, del “nostre” sistema de salut. Perquè venen a delinquir, uns, i a imposar religió i costums, altres.

dissabte, 23 de febrer de 2019

ENCARNACIÓ NEOLIBERAL


Cada día em deien
com tinc que vestir,
què he de menjar,
on he de viatjar,
quin auto, tv., o mòbil
he d'adquirir,
inclús, amb quina persona
he de conviure.
Cada dia em bombardejaven
sense treva,
vaig ser víctima
d'aquella competitivitat, sí,
fama i èxit em feren buscar
en nom del consumisme,
de la felicitat...
i de l'individualisme salvatge.
Però jo no era així,
no sóc d'aquell món,
en consciència.
Em vaig isolar,
dimitit de societat,
en solitud,
i vaig trobar allò que buscava,
ser jo mateix.
Ara sóc aquí, feliç,
mentre plore per la humanitat...
però, jo també sóc humanitat.

dijous, 21 de febrer de 2019

L'AMOR FUGIA


... i vaig vore com l'amor
fugia desesperat
buscant l'origen
de la seua creació.
Quan va arribar,
davant seu hi havien
xiquets famèlics per la democràcia,
moribunds pel neoliberalisme,
assassinats pel capitalisme.
L'amor plorava, se'n adonà
que no hi ha creació sense amor,
què l'origen és del present,
que la creació és constant.
Amor sóc jo, ets tu, sou vosaltres,
ara i aquí... què estem fent?

DELS ESTATS


Es va obrir la porta,
però no va entrar ningú.
Aquell dia es jutjaven
els seus crims
de lesa humanitat.

L'OCELL


L'ocell dalt l'arbre cantava,
un tir va acabar, de sobte,
aquell acte de gratitud a la vida,
i des d'aleshores,
el soroll dels fusells,
no deixa tornar l'harmonia
a un món orfe de sensibilitat.

LA MEUA CULTURA


La meua cultura m'estima,
arrel, identitat, sobirania,
jo sóc per aquest amor mutu.
Però, una altra vol matar-me,
les cultures són violència?
La meua no, la meua...
és un nus d'aquesta
xarxa de diversitat.
Unió, mai unitat.

CIUTATS


La nit ja no és nit,
moren les estrelles,
mor la serenitat, la pau.
Aquell silenci de conversa
amb l'univers, mort també.
Moren, fins i tot, els somnis...
d'un demà pletòric de vida.

RES NO PUC FER?


Els dies em pesen,
van acumulant càrregues
alienes a mi,
però res no puc fer,
arrossegant-les camine,
fins que ja no puga més.
I el ric serà més ric,
i el pobre més pobre.

JA ÉS TARD


Ahir hi va haver alegria.
Naturalesa i ésser humà,
com un sol cos
als ulls de la lluna,
deixaven que sol i pluja,
xafogor i neu,
tingueren esguard d'ells.
Però, vingué l'egoisme i la traïció,
violació, divorci, devastació...
i ara ja és tard, consciència.
Ahir hi va haver alegria.

NO ET CONEC


Ja no hi queda somriure,
lluny de tu i tan a prop,
tan a prop que no et conec.
Lluny d'abraçades i d'estima,
tan a prop de conteses,
tan a prop que no et conec,
humanitat.

dimarts, 12 de febrer de 2019

SOLS SÓC FELIÇ RECORDANT












La tremenda pau d'aquell dia
m'abraonava ferotgement,
i l'estima salvatge de la senectut
m'acaronava amb bàrbara tendresa.

Era jo un gran xiquet
d'egregis dies
on l'incommensurable innocència
feia un tot inefable.

Però l'avi em parlava
de l'imminent demà...

I ara sóc aquí profundament trist, sol,
esperant encaridament, 

encara lluny de la vellesa,
aquest etern viatge del jo, del temps,
cap a la perenne innocència de la vida...
sóc aquí, profundament trist.

dissabte, 2 de febrer de 2019

De Profundis ñ


Unamuno no pertanyia a la Espanya profunda, però la "España profunda y cojonuda" continua pertanyent a la realitat.

A Catalunya més de 2 milions de persones volen la independència, i si sumem els que estan d'acord amb un referèndum d'autodeterminació, parlem de més de 4 milions de persones... Qui ha representat tota esta gent són els polítics que van a ser jutjats.
Dits polítics que han transgredit la Constitució pel mandat d'una porció de la seua societat, en un país democràtic i normal, haurien d'estar en llibertat fins el judici perquè, ni són violents (llenguatge inclòs), ni són assassins, ni lladres, ni violadors sexuals... en rigor, han estat tancats més de un any per les seues idees i les de milions de persones que, segons interpreta la justícia ñ, és el que simbòlicament mereixerien tots... A por ellos! Todos a la cárcel!  (això sí, molts dels lladres i estafadors d'allò públic encara campen pels carrers i els assassins i violadors ixen de les presons per tornar a violar i matar).

En estos dies, els al·ludits representants polítics del poble de Catalunya, són traslladats, "con grandes medidas de seguridad", amb furgons blindats cap a l'audiència ñ, com si foren terroristes d'Al-Quaeda, tot fent un ridícul internacional sense precedents... però, pobrets! no ho tinguem en compte, ells no veuen que fan el ridícul! els del país de Profundis ñ, cacen el vent amb xarxa, netegen els brics, alcen murs amb graonets de sorra i porten llenya al bosc. Són així, què hem de fer?

Si! els fills de Pizarro, són "cojonudos":

"España es una unidad, no una unión de pueblos y culturas", "en España no se hablan cuatro idiomas, se habla español y no "castellano".

Clar, amb aquestes tradicions profundes mantingudes pel nepotisme polític i judicial del postfranquisme, què voleu?

Voleu un país anomenat Espanya on es respecten els seus idiomes i les seues cultures mútuament?
Un país que utilitze mecanismes democràtics encaminats als estats confederals?
Un país on el "castellano" siga una llengua comuna i tota la seua  diversitat siga exemple d'integració?
Un país on la seua Constitució siga garant de tot l'anterior?

Doncs si voleu això, primer s'haurà de contractar els millors especialistes en pedagogia sexual i psicopedagogia per començar a ficar cada cosa al seu lloc.

dijous, 31 de gener de 2019

INFRAPOLÍTICA




Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Polítics caiguts
seuen amb bàcul de foc
a les càtedres dels estats,
empudegant el món
amb soflames capitalistes...
fetes realitat.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Sota els peus del Lucífer
caigueren, postrats,
en plena foscor,
a les golfes d’un Parlament 
on maquinar és secret d’estat,
la connivència esdevé democràcia,
el complot transformat llei,
els crims generen progrés
i la indecència és justícia.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Una polseguera mediàtica global
propaga confusió a l’enteniment,
plaga d’ignomínies que tapen realitats.
Ningú no veu fora d’aquesta 
illuminati tenebrosa,
gresol del Satanàs.   

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Milions d’innocents moren
deixant-los morir, mentre, 
els líders del sinistre,
orfes de cor i d’ànima,
anuncien a les tribunes de l’avern
embargaments i bloquejos
a pobles i pobladors
que repudien pactar
amb estos dimonis.
Pactar un món d’explotació i de negoci.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Rates i serps amb trage i corbata
juramenten al temple de les corporacions
els seus compromisos,
avalats per fusells i bombes,
en este imperi del mal.

Els dies passen grisos,
cada cop més obscurs.

Cada hora, cada minut, cada instant,
creix la misèria, mor naturalesa.
Milers de milions de pobres
clamen misericòrdia a un cel negre,
infectat, corromput, putrefacte,
que els respon amb verb de miasma:
Haveu sigut oferts en holocaust!

Darrere la veu, els pocs milionaris,
forniquen amb els drets humans...
tot rient.

Els dies s’han aturat,
vivim tenebra perenne. 


divendres, 18 de gener de 2019

REVOLUCIÓ DE DÉU. EL SERMÓ.




(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per tots, abillat amb hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).



Germans i germanes! En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré amb la llengua de nostre poble que tants anys fa que pateix aquest genocidi cultural eclesiàstic pel menyspreu a nostre llegat, amb el qual pensem i sentim. Jo us dic que és lo més bell del món tenir estima i dignitat per la nostra cultura que, com totes les cultures del món, són filles de la humanitat.


Déu no és cap persona, no és substància, no és u, sinó símbol, relació: no hi ha Déu sense humanitat, ni humanitat sense Déu;  no hi ha Déu sense naturalesa, ni naturalesa sense Déu; no hi ha Déu sense Univers, ni Univers sense Déu.  Déu és Esperit que penetra a l’interior de totes les coses donant-los vida, que per donar vida dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. L’amor ho pot tot, ompli, enalteix, satisfà, il·lumina. L’amor és símbol de lliurament, de donació, d’ajuda, de silenci. És dolçor, encant, primavera. L’amor és quelcom innat a la naturalesa humana, reflex de Déu, aquest immortal Verb que transita envoltat d’una llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida. Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa Llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels altres. “Amor per la Vida” és fonament de l’ésser humà, únic camí de realització i plenitud humana.

divendres, 11 de gener de 2019

L'ÚLTIM GENET DE L'APOCALIPSI

   

Al cim del món ha arribat l’insult,
éssers absents d’estima
ja ocupen càtedres polítiques,
desídia de virtuts,
descrèdit de justícia
arreu dels estats.

Ja el món és un casino
farcit d’humanals fitxes
llançades a la sort
de legal servitud.
La banca sempre guanya,
l’ingenu sempre perd,
humiliat, trepitjat, ferit.

Per què us doneu al joc, companys?



Any 1972. Audio de Lluís Berenguer Martí, recital poesies. Discurs polític llibertat religiosa Emilio Castelar vers Manterola. Minut 27:57 Parla el Mestre Batiste Mateu. Concert d'orgue de Batiste i Cor de veus.

dijous, 10 de gener de 2019

FES-ME UN SOMRIURE







From Now On, de Supertramp,
hui fa quaranta-dos anys.
Aquesta cançó em transporta,
amb harmonia, amb felicitat,
a un temps que no puc fer tornar,
però, aquest instant, present,
val més que tota la meua vida sense tu,
per això l’he fet sonar...
En solitud.

dimarts, 18 de desembre de 2018

NANOS POLÍTICS




Fa algunes setmanes, aquest país va celebrar el 40 aniversari del postfranquisme. Escolteu! si hui vivim en democràcia, encara que estiga pels sòls, és gràcies a la voluntat d'un dictador, el seu déu, el seu rei i el seu grapat de nanos polítics i jurisperits.

Si, estos nanos carrinclons ja venien embolicats  als peus d'una democràcia que mai ha aixecat cap. Pels sòls van honrats, honests, dignes… dimensió humana de la política!

Mai han volgut crèixer, mai han sabut elevar-se, però gràcies a les seues luxúries amoroses amb el capitalisme, han proliferat de tal manera, que ja contra aquells (els poderosos), ningú està protegit.

Roben, estafen, menteixen, prevariquen, malversen, traeixen, són autèntics apòstols de la infàmia i la hipocresia, sofistes presumptuosos. Això sí, patriotes més que ningú.

I el seu poble? El seu poble els vol! Són els seus corruptes! Visca la Constitució!

Aquesta Sagrada Constitució inviolable fins la nit que va arribar el proxeneta capitalista a la 1.35h., quan tots dormien menys els nanos, allí li va clavar l'article sense intervenir més paraula que aquell xiuxiueig: “Els diners primer, la persona després. És la meua democràcia”.

dissabte, 8 de desembre de 2018

APOLOGIA DE RAÓ








Món, 25 de Desembre de 2718

Fa uns 700 anys, principis del segle XXI, va aparèixer (o potser, reaparèixer) un ens ontològic en forma de veu, una veu intrínseca que fins aleshores pareixia no haver existit, una intel·ligència que dotava de judici i coneixement la ment humana, cosa que molestava a uns quants poderosos. Aparegué amb ímpetu en un moment força cabdal per la història de la nostra humanitat: poc abans d’aquella injusta, mortífera i cruel guerra d’ocupació territorial d’armament tecnològic, químic i nuclear, que encetaren els països dits “desenvolupats i democràtics” amb l’únic fi d’apropiar-se’n dels recursos naturals necessaris per mantenir les seues economies basades en l’especulació financera de bancs i empreses. Prèviament el món s’havia globalitzat, homogeneïtzat en nom del capitalisme, i era governat per falsos demòcrates delinqüents a les ordres d’uns pocs magnats del poder financer, capitalistes neoliberals els quals feien i desfeien al seu lliure albir. Cal aclarir que eren els diners qui podien transitar d’un país o continent a un altre, no així les persones de països pobres, aquestes no existien al camp conceptual del capitalisme. Tanmateix, aquella “determinada” societat gaudia d'un bon nivell de vida, però també era conscient de quelcom que els mancava, alguna cosa no anava bé, els inquietava. Eixe “quelcom” els va ser desvelat per la nostra protagonista, el seu nom: Raó.

divendres, 2 de novembre de 2018

GANGRENA



Els fills de la terra clamen al cel,

llàgrimes són les que criden,

doncs, de res valen paraules

en este món ja podrit.



Subjectes infectes de corrupció i poder,

polítics i líders d’aquesta servitud,

devoren sense pietat, sense escrúpols,

allò estimat, allò sagrat.



Milers de milions de dòlars,

en nom de la seguretat,

aquesta obsessió dels incultes, dels boixos, dels alienats, 

emprats per llogar terrorisme armamentista,

en nom de la certesa,

contra l’innocent, contra qui viu amb dignitat la fecunda terra,

sempre jove, a cura de la mà oriünda, mil·lenària,

que dia a dia esquartera el malparit capitalisme.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Carta a un amic marxista


           
         

Amic Vicent, company:

Agraïsc molt les teues cartes, he après d’elles allò que complementa i enriqueix un nostre pensament basat en la  lluita primordial per la defensa d'una sola causa: el bé comú, la dignitat, els drets dels pobles i l'interès general de la majoria pobra. Si, morirem dempeus, com  els arbres, per ella.
He decidit escriure’t a mà, sense tecnologia, sempre he cregut que allò que volem expressar és més autèntic sense cap “interface”, connectant el pensament a través de la mà sobre el paper.

Em permetràs que, donades les circumstàncies socials, judicials, polítiques  i econòmiques actuals, utilitze algunes paraules “dures”, encara que, més encertat seria dir “mereixedores”... bé, per on començe?
Vivim un món estructuralment injust... si, potser sempre ha sigut així, però actualment som al súmmum de la injustícia i la deshumanització, del progrés mal entès, de la tecnologia, la política, l’economia, la ciència i la democràcia mal enteses que ens han portat a l’actual situació.
La indecència humana governa el món, sempre ha sigut així? Potser si, però hui, et torne a dir, som al súmmum amb el beneplàcit d’aquesta societat de borregos consolidats.

dissabte, 9 de juny de 2018

QUAN LES LLÀGRIMES PARLEN



“Reciclatge, energies alternatives... correcte! però són mesures  pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, perquè, el problema... som nosaltres mateixos!!

Fins que no canvie la nostra manera de vorer i entendre el món; fins que no ens tornem a reintegrar en la naturalesa; fins que no siguem conscients que l’arbre, l’animal o la mateixa terra formen part del nostre cos; fins que no ens sentim ferits al nostre cor cada vegada que és aniquilada una cultura, tallat un arbre, devastada una muntanya, contaminada la mar o matat qualsevol animal; fins que no ens convencem que som diferents i únics, i que aquesta diversitat ens invita a l,admiració, el respecte i la saviesa intercultural;  fins que no haguem acomplit aquesta transformació radical en l’ésser humà, dic, no hi ha salvació possible. 

Ja és urgent, ara mateix, aquest canvi que implica renunciar a alguns hàbits de l’actual model d’usos... si, difícil, va en contra dels interessos del capitalisme i els seus partits polítics, però...  el Planeta és un ésser conscient, està responent-nos i no ens adonem.

Hem conformat un món estructuralment injust. És imminent el desastre si continuem així. Ens cal Amor per la Vida”

COVARDIA



Un no per resposta hagués segut el meu desesper,

hagués caigut com arbre serrat, assassinat, mort.

La por, aquella maleïda por em va impedir preguntar-te ho, dir-te ho.

Mil vegades em dic maldit a mi mateix!

Tants anys vivint amb aquesta punxa dintre el cor,

aquell mateix cor que tant t’estimava,

aquell mateix cor, covard cor! Que mai et va dir res,

que mai et va dir: et vull!

Aquell mateix cor que sempre ha batec ferit... i així morirà.

divendres, 25 de maig de 2018

DISCURS DE GLÒRIA BLAVERA




La portaveu de l’associació V.E.U. (Valencianos y Españoles Unidos), Glòria Blavera, davant aquest, segons ella, atemptat contra l’honor dels representants del “reino de valencia” i les seues institucions, va fer, en el dia d’ahir, este “acalorat” discurs baix la llustrosa senyera farcida de filigrana:


Valencianos! Una espècie de banda catalanista, un bàndol de confusionistes públics (que res té a vorer amb Confuci i la seua "humana solidaritat"), ha convertit “nostre poble” en  vergonya mundial. Subjectes que trampegen la seua sort, frenèticament aferrissats contra els que són capaços de demostrar honestedat, honradesa, diligència i vàlua intel·lectual, com nostre insigne Zaplana, estan destruint nostre regne, nostra llengua i nostra identitat.

(Aplaudiment entre crits de “Zaplana vuelve!! Zaplana presidente!!)

dijous, 24 de maig de 2018

CARTA A UN AMIC MARXISTA


                          



  
Amic Vicent, company:


Agraïsc molt les teues cartes, he après d’elles allò que complementa i enriqueix el nostre pensament marxista o lluita primordial per la defensa d'una sola causa: el bé comú, la dignitat, els drets i l'interès general de la majoria pobra. Si, morirem dempeus, com  els arbres, per ella.

He decidit escriure’t a mà, sense tecnologia, sempre he cregut que allò que volem expressar és més autèntic sense cap “interface”, connectant el pensament a través de la mà sobre el paper.

Em permetràs que, donades les circumstàncies socials, judicials, polítiques  i econòmiques actuals, utilitze algunes paraules “dures”, encara que, més encertat seria dir “mereixedores”... bé, per on començe?

Vivim un món estructuralment injust... si, potser sempre ha sigut així, però actualment som al súmmum de la injustícia i la deshumanització, del progrés mal entès, de la tecnologia, la política, l’economia, la ciència i la democràcia mal enteses que ens han portat a l’actual situació.

La indecència humana governa el món, sempre ha sigut així? Potser si, però hui, et torne a dir, som al súmmum amb el beneplàcit d’aquesta societat de borregos consolidats.

Hi ha un dimoni depredador (de persones, de natura, d’espècies) que està actuant amb més intensitat els últims dos-cents anys, hui és una força supranacional o trinitat maligna: capitalisme-multinacionals-banca, FMI, OMC, BM. No hi ha un sense l’altre, són constitutius del mal.

divendres, 18 de maig de 2018

CATALUNYA



A Espanya no hi ha “problema de Catalunya”, com solen dir els polítics del règim democràtic, sinó la “realitat” de les seues nacionalitats o pobles.
Tota al·lusió a “la unidad”, com solen proclamar solemnement aquests polítics del règim democràtic, implica posició de domini, perquè “la unidad” és una, única, unívoca, homogènia: una cultura, una llengua, una administració preeminent, una justícia, una legislació... “En España se habla español”, però esta no és la realitat. Confondre Espanya amb Castella i pretendre que cadascun dels ciutadans que conformem l’estat espanyol haja d’assumir esta mena d’oxímoron, és una equivocació.
No es pot “obligar” cap persona a estimar allò que es vol imposar, tanmateix, està en la naturalesa humana fer-se estimar estimant.

dimecres, 11 d’abril de 2018

SI, SÓC ANTI-SISTEMA, I TU?


“Si “polític” és la dimensió humana de la política i “política” és l'art i la ciència de gestionar la vida pública, o siga, el bé comú, interès general, repartiment de la riquesa, etc., llavors, cóm és possible que huit subjectes milionaris posseïsquen la riquesa de més de 3.800 milions de persones?”

“Sistema” és el conjunt de normes, regles, preceptes o lleis que, en nom del capitalisme salvatge, intenta universalitzar l'organització de la vida econòmica, social, política i cultural dels pobles a través del control polític-empresarial de bancs i multinacionals. Tecnòcrates i “magnats” de les finances i l'especulació imposen el ritme indefinit i accelerat de la productivitat per la competitivitat. Globalització i consumisme són el seu objectiu. Neoliberalisme, mono-culturalitat, unicitat i homogeneïtat, el seu ideal. La naturalesa com objecte d'explotació i de negoci, el seu credo. El seu ordre, criminal per inhumà, doncs les seues abjectes lleis ixen dels temples dels diners en nom de la democràcia.

dimecres, 21 de febrer de 2018

ESTIC FART D’IDIOTES


  


Estic fart d’idiotes, d’eixa gran part de la societat que no pensa, per això sempre guanyen els corruptes a les urnes. Ments manipulables, susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen baix l’ideal d’aquells que els utilitzen mediàtica i ideològicament, sense reflexionar, sense qüestionar, esdevenint éssers que es mouen per impulsos: així són els autèntics idiotes.


Allà van farcits de noticies tergiversades, manipulades, maquillades, interessades... herba pels burros! I amb aquest entremès, estos correligionaris  “d’asnals” oïts, obrin les seues boques bramant pels cantons de les ciutats i les xarxes les bondats del capitalisme, comparant la pobresa i la riquesa, el desenvolupament i el subdesenvolupament, desprestigiant, moltes vegades, a gent anti-sistema que mai no ha delinquit, però han sigut demonitzats pels seus dogmàtics amos cohonestats per una justícia que cobreix els seus bandidatges amb indecent toga.

REVOLUCIÓ!


                   
         
Encara conserve la meua Consciència.

L’exèrcit tecnològic del capitalisme destrueix l’ésser conscient, que esdevé objecte.
Però jo sóc Revolució, encara sóc dempeus, lluite!
No sé molt temps podré aguantar en nom de la meua responsabilitat humana.

Es deixen caure al meu costat companys que ja no són dignes: els oferisc la mà,  però no volen alçar-se.  Cecs i sords d’humanitat, parlen de somnis futuristes, llancen promeses d’esperança mentre moren milions d’innocents ànimes, ofegats, desnodrits, desnonats, abandonats.  Estos malparits terroristes legals, justifiquen, amb succedanis legislatius i normatius, amb mitges mesures, tanta maldat, tanta infàmia, tanta violació, tanta repressió, tanta agressió.

Però jo, encara conserve la meua Consciència.

dimarts, 20 de febrer de 2018

“PEDAGOMÒBIL” O ALLÒ QUE TRAU LA INFANTESA




“Just quan la humanitat necessita una “nova innocència” per reintegrar-se amb la naturalesa i el món, per allunyar-se’n del llenguatge i l’acció violenta contra la realitat, per respectar la dignitat de tot ésser viu abans de cap coneixement històric, científic o biològic, just ara, dic, aquells que encara tenen la naturalesa dúctil, són víctimes d’aquest depredador monstre digital que buida sense cap escrúpol la seua innata font  d’innocència o absència de malicia... amb el permís dels seus pares”.

dilluns, 15 de gener de 2018

P. SOLBES, SI, SAP EL QUE DIU.



“Si no existiren les portes giratòries, seria una desgràcia per la política”. “Són la única forma d’aconseguir gent vàlida”
A partir d’aquest ideal, com hem d’entendre, doncs, la política? El que convé a les multinacionals convé als ciutadans?
Si polític vàlid és aquell que es realitza dintre una gran empresa privada, aleshores, com podrà governar sense vorer “l'interès econòmic” en tot? Ah, clar! És aquesta l’actual definició de política: la gestió de la vida pública per l’interès econòmic.  I així va el món.

dimecres, 27 de desembre de 2017

          EL MÓN FA PUDOR


   

Ningú no us vol vorer,
temps de desídia.

Els cors de metall, programats,
sols adverteixen els desitjos d’un l’infame
que empudega el món
esdevenint la merda anhel de tothom,
la merda dels diners,
la merda de la competitivitat,
la merda del creixement,
la merda del consum.

Ningú no us vol vorer,
temps de desídia.

Sense els ulls del sentiment, de l'estima, sense consciència,
així viuen estos inclements,
no “habiten” el món,
sols se n’aprofiten... éssers immunds! 
Agonitzen els innocents, xiquets, homes, dones,
ofegats, perseguits, desheretats, desarrelats, foragitats,
empresonats, torturats, esquarterats, assassinats...
milions d’ànimes clamen per l’absència de la nostra mirada,
per l’auxili d’una mà misericorde, però,
aquest món és ple de merda,
la merda de la indústria armamentista,
la merda dels seus banquers,
la merda de la democràcia,
la merda de la tecnocràcia,
la merda de la justícia,
la merda de les multinacionals,
la merda de les bases militars.

Ningú no us vols vorer,
temps de desídia que arriba a la fi,
prompte serem, tots, nàufrags,
desesperats, pegant braçades, esgotats, ofegats...
víctimes de la nostra pròpia merda.

diumenge, 10 de desembre de 2017

ALS JORDIS, EMPRESONATS DE L’ESTIMA




No han assassinat ningú, ni s’han apropiat de bens aliens; de cap manera aprofitaren les institucions per cobrar comissions ni furtar milers de milions d’euros públics dormint en paradisos fiscals; tampoc atracat cap banc ni agredir cap persona; encara menys traficar amb droga, ni tan sols blasfemar contra ningú... res de tot açò!
El seu delicte, en rigor, ha sigut la praxi d’estimar i dignificar la pròpia cultura.

«Hem sigut cridats a la llibertat, i la llibertat no tolera lleis». És el missatge de Jesús el Natzarè, que acabà crucificat «en nom de la llei».

Estimats companys:

                                    Res és possible sense la col·lectivitat, sense la comunitat, sense la veu d’un poble, doncs, a la fi, en aquesta majoria radica la força i el manament. No sou vosaltres sinó els altres, o siga, l’altra part del vostre ésser, qui possibilita els anhels de drets i llibertats que reclama aquesta Consciència Cultural Viva.

diumenge, 26 de novembre de 2017

LA POLÍTICA DE L'INVISIBLE. «Dedicat al Che, a Gandhi»


Tecnologia, deshumanització, autodestrucció.


Sorgeix un problema: creure’s que l’ésser humà és el privilegiat de la creació, pedra angular del món, l’únic dotat de consciència, intel·ligència, esperit i, en conseqüència, manifesta la seua raó com a últim criteri de realitat, de pensament, actitud i acció.

Altra qüestió: pensar que “temps” és allò que dicta el rellotge, que és lineal, separat de “l’ésser”, “l’eternitat” i la “vida”, que es pot manipular i instrumentalitzar per aconseguir “un benefici” (interessos polítics, econòmics, etc.) allunyant-nos del present, de la realitat.

Un tercer dilema: la dualitat entre l’u i el múltiple, entre vida i mort, entre cos i ànima, entre l’home i el seu entorn, naturalesa o món.

Evidentment, els defensors del “sistema” o model d’usos de la política contemporània, resten convençuts que estes tres qüestions no són qüestionables per invisibles, i que l’actual gestió política, administrativa, legislativa, comercial i econòmica global és l’única viable. FMI, BM, OMC, Trump, Jinping, Putin i, pràcticament tots els governs del món, són via d’instrument executor d’allò que caracteritza l’actual democràcia: explotació, producció, competitivitat, immediatesa... mercantilisme i globalització... tecnologia, consum, economia i creixement continu, indefinit.

Així, haurem de preguntar-nos: En quina situació es troba el món?

divendres, 10 de novembre de 2017

L’HOME QUE ES VA QUEDAR TANCAT AL CEMENTERI



Principis dels 50 del segle passat. En aquells temps les ànimes eren sempre presents, respectades i, moltes vegades, temudes. Temps de ciris i «palometes», ble de flama bellugadissa al silenci de les cases, dels altars, tètrica claror. Les dones passejaven de negre dol pel carrer, cap i tot. El moro Mussa i l’home del sac formaven part de l’imaginari infantil... a Dénia no hi havia gairebé lluminària pels carrers, la nit era pura de foscor, sense cap contaminació de cap gènere, el diàleg amb les estrelles es feia present, no s’havia trencat encara el lligam de l’esser humà amb la natura i el cosmos.

El rigor de les estacions de l’any s’acomplia en plenitud. Era Febrer, el mes de més fred a Dénia, hi havia un enterrament al Cementeri, cap al tardet, plovia. El traspassat era el «Tí Belo» (té un carreró dedicat), mariner, entre els present està Sebastià Berenguer, patró de barca, acompanyant l’occit per donar-li l’últim adéu.

Quan fina la cerimònia de soterrament, Sebastià se’n va a pegar una miradeta a la tomba dels seus pares, resa una oració davant el nínxol, el temps passa... l’enterrador crida amb dos palmades, creu que ja no hi queda ningú i tanca. Sebastià, potser per la pluja, potser per l’atenció als seus, no se’n adonà de l’avís.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

FORMIGÓ SENSE FRONTERES (discurs presentació ONG)






El Holding del taulell i del ciment, subjecte  de col·laboració desinteressada, sobretot econòmicament, vers els diferents partits polítics (milers de milions d’euros per finançar campanyes, justificades, això si, davant hisenda i fetes públiques; el mateix que esdeveniments, conferències, viatges, obres de seus, iots per la relaxació i meditació, etc.), portats per eixe afany de lliurament i sacrifici cap els demés que tant els caracteritza (doncs gràcies a ells a ningú els manca el sant pa de cada dia), i mercè ser persones íntegres, nobles i honestes que mai (i ocasió han tingut) han gosat demanar cap favor personal a compte de... han decidit, ja passats el anys de crisi i de vagues generals paleta enlaire, reiniciar amb més força i determinació la causa del taulell, ja no sols a casa nostra sinó també arreu del món...  Si! Torna el progrés i la qualitat de vida!  Feina per tots! Per la mort de déu!

divendres, 29 de setembre de 2017

La llei... quina llei?



 
Davant els luctuosos fets ocorreguts a Huelva a la eixida cap a Catalunya dels antidisturbis de la Guàrdia Civil, on els individus allí concentrats cridaven ¡A por ellos! simplement per voler ficar una papereta dintre una urna, cal preguntar-se: És aquesta gent reflex del concepte de civilització de la societat que tan orgullosament creuen representar?

Cada persona, com a individu, és un món: la seua llibertat li oferix el dret a tenir un concepte particular i peculiar de la realitat a través dels seus sentits. Som en el coneixement.

Cada cultura, com a col·lectivitat, és un univers: te la capacitat de diferenciar, d'entendre, d'ordenar, de respectar, estimar i conviure, a través de criteris col·lectius avalats per la peculiaritat d'uns sentiments socials expressats en un llenguatge comú, aquesta realitat. Som en la civilització.

Tanmateix, qui te capacitat de transformar les idees, els costums, les consideracions respecte a eixa realitat?

divendres, 15 de setembre de 2017

INTERCULTURALITAT, UNA ASSIGNATURA PENDENT





Em sembla una ineptitud, de persones sense cap obertura cultural, el fet de dir: «Se quiere romper España después de 500 años».

Clar, i jo em pregunte: aleshores, abans del Decret de Nova Planta als territoris de la Corona d’Aragò, no estava trencada? Quan al Regne de València i Catalunya la llei perfecta era la seua llibertat encarnada de tradicions i costums reflectides en els seus Furs, no estava trencada Espanya? No s'hauran equivocat i en compte de 500 anys en són 300? Perquè si a principis del S. XVIII, el Borbó Felip V, «En nombre del justo derecho de conquista» abolí els Furs, eliminà la nostra llengua de l’àmbit de l’educació, administració, justícia i església, soterrà tradicions i costums de nostra poble, sent aquests fets històrics i reals, dic, no m’explique res (o sí).

DENIARITZACIÓ?


Durant segles, els nostres pobles de la mar havien crescut en funció de les necessitats dels seus habitants. És a partir dels anys seixanta del passat segle quan “la cosa” canvia: en quaranta anys es construeix més habitatge que la suma de nostres atàviques civilitzacions; els sectors primari i secundari gairebé desapareixen; el nostre patrimoni litoral és ferit de mort; muntanyes, camps… Si! “Vivim del turisme”, però…

“Quan la cultura, les tradicions, les festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima a la identitat és lliurat a la sort dels interessos urbanístics o mercantilització de l’espai públic, aleshores l’essència i la integritat abandonen la raó d’ésser allunyant-se aquesta de nosaltres, deixant-nos un demà privat de plenitud, d’autenticitat i de Vida”.

dijous, 22 de juny de 2017

El PP diu que “el valencià” és una provocació



El passat cap de setmana actuà el grup valencià “Zoo” (de Gandia) a les festes del barri Moratalaz, a Madrid.
Mentre els joves ballaven i es divertien a ritme de rap amb lletres en valencià, el President del PP d’aquell districte, J. Antonio Morales de la Rosa, “se rasgaba las vestiduras” tot dient:

“El concejal de Moratalaz de Ahora Madrid, Pablo Carmona, ha afirmado que son fiestas pensadas para todos los vecinos de Moratalaz”. “Me pregunto cuantos vecinos de Moratalaz consideran que la Comuinidad Valenciana es estado, y cuantos entienden lo que esta noche van a cantar estos señores, ¡Todas sus letras son en catalán! Esto es una clara provocación”.

I dic jo, si el grup fou angles, francès, italià o xinés, hagués hagut polèmica?